Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Marc Márquez (Cervera, Lleida, 17 de febrer de 1993) s’ha acomiadat avui, en el Gran Premi del País Valencià, que ha tingut lloc en el circuit Ricardo Tormo, de Xest, davant 80.000 espectadors, de la seva etapa més gloriosa i victoriosa, la que ha viscut, durant 11 temporades (2013-2023), en el si del que era fins fa poc el millor equip del pàdoc del Mundial de MotoGP, el Repsol Honda.

MM93 se’n va després de conquerir sis títols mundials de la màxima categoria (2013, 14, 16, 17, 18 i 19), 169 grans premis, 59 victòries, 101 podis, 64 ‘poles positions’ i 59 voltes ràpides, havent debutat a Qatar-2013, havent aconseguit la seva primera victòria a Austin (Texas, EUA) el 2013 i la seva última, a San Marino, en el circuit del desaparegut Marco Simoncelli, el 2021.

Tot molt emotiu

Márquez, que està protagonitzant «el cap de setmana més emotiu de la meva vida, amb les llagrimetes penjant-me tot el dia dels ulls», viurà, dimarts vinent, potser el segon dia més impressionant de la seva carrera quan, per primera vegada, pugi a una moto, la Ducati ‘Desmosedici’, que no té res a veure amb la seva Honda RC213V, que abandona, precisament, per la seva falta de competitivitat. «No vull guanyar. No he canviat de moto per guanyar. He canviat de moto per tornar a divertir-me, perquè el somriure torni a la meva cara. Només divertint-me en la pista seré capaç de tornar a ser el Márquez del 2019», assenyala MM93 abans de provar la moto de Borgo Panigale.

Márquez, que durant tot el cap de setmana de Xest lluu un casc especial, amb la paraula GRÀCIES en japonès i castellà i amb les sis fotos dels seus sis títols amb Repsol Honda, reconeix haver protagonitzat amb el seu equip d’amics, liderat pel tècnic Santi Hernández, que no l’acompanyarà en la seva nova aventura, «una història increïble en els últims 11 anys, els bons i els mals moments m’han ajudat a convertir-me en qui soc i aquest cap de setmana l’hem disfrutat intensament».

 «El Repsol Honda Team ha sigut i sempre serà l’equip de la meva carrera esportiva i de la meva vida. He estat 11 anys amb ells, on hem aconseguit 6 títols mundials, no ho aconseguiré amb cap altre equip. Tinc 30 anys i la carrera esportiva de qualsevol esportista o pilot, en aquest cas, dura el que dura i serà l’equip amb el qual hagi aconseguit més èxits a nivell personal i a nivell col·lectiu», ha comentat Márquez.

I és clar, parla del seu debut i el seu primer títol mundial ja a la seva primera campanya. «Va ser un debut somiat: primer any i guanyar. Per a mi va ser l’any més divertit perquè hi havia zero pressió, tot valia i tot sortia bé. Vaig tenir l’oportunitat de pujar a l’equip on havien corregut els meus ídols, a més de compartir box amb un dels meus ídols que va ser, i és, Dani Pedrosa. A partir d’allà van començar aquests 11 anys que, si ho valores bé, han sigut exitosos».

També comenta que aquell Márquez no té gaire a veure amb l’actual. «Hem après més dels moments difícils i dels cops que hem rebut durant tots aquests anys, però també hem disfrutat i ballat molt dels moments bons. No pots comparar un xaval de 20 anys amb un «homenet» de 30, amb totes les idees més clares i més madur. He après moltes coses i la decisió que he pres ara amb 30 anys hauria sigut incapaç de prendre-la amb 20, 22, 23, 24 o 25 anys perquè no era prou madur per fer-ho».

El que no ha canviat és el seu pessigolleig per seguir o tornar a guanyar. «No ha canviat el caràcter, el somriure i, sobretot, l’ambició, que continua sent la mateixa que quan vaig començar. Soc aquí per intentar ser el millor en pista i per a això has d’intentar buscar la millor solució. Hi ha moltes vegades que costa, però no dormiria tranquil si em retirés el dia de demà amb dubtes o amb «¿i si hagués fet això o allò altre?». En tot moment soc un pilot que, tant dins com fora de pista, fa el que sent i el que crec necessari per intentar lluitar pels llocs del capdavant».

I, és clar, dona les gràcies infinites a tots els que el van ajudar a ser el millor fins al 2020, que van començar a complicar-se, de manera molt seriosa i greument, les coses. «Tota la gent que t’està donant suport la valores moltíssim, no només en els bons moments, també en els dolents i per a mi no té sentit fer voltes només en el circuit, per a mi té sentit la competició, crear emocions a la gent, veure el pàdoc ple, que vingui una nena o un nen petit i es posi a plorar o es quedi parat, són reaccions que creguis en la gent que mai m’hauria imaginat. De petit t’imagines la vida de pilot, però no t’imagines la vida d’estrella».

I, és clar, també reconeix tot el que trobarà a faltar. «¿Què trobaré a faltar del Repsol Honda? Ho trobaré tot a faltar, des de l’entrada al box, fins als colors, la gent, la moto... no he fet res més. Des que vaig entrar el 2013 he estat amb la mateixa gent, els mateixos colors, el mateix box, amb tot igual... la pregunta és què no trobaré a faltar».

No hi ha un sol habitant dels mil que són al pàdoc del Mundial de motociclisme que dubti que el gran dels Márquez, aconsellat pel seu germà petit Àlex, que ja ha triomfat (victòria a l’esprint, a Silverstone, Anglaterra aquest any), ha pres una excel·lent tot i que dolorosa decisió al deixar Honda i abraçar la invencible Ducati ‘Desmosedici’. Tots, tots, creuen que la temporada vinent tindrà en MM93 un dels seus més ferms candidats al títol mundial.

Que difícil que és guanyar

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Un descontrolat, fogós i impetuós Martín regala el títol a Bagnaia

«No penso cometre l’error de començar a pensar i verbalitzar aquestes coses», ha assegurat Márquez al llarg d’aquest cap de setmana a València. «Fa més de dos anys que no guanyo i tots vosaltres ja comenteu la possibilitat que guanyi el títol l’any que ve. Per respecte a una graella que està plena de campions del món i, sobretot, perquè em conec bé i conec com costa adaptar-se i fer teva una moto, sé que em costarà estar davant».

Márquez va insistir que el seu repte, el canvi, la seva dolorosa decisió gira al voltant de «tornar a sentir-me pilot de carreres, un pilot guanyador. Aquest és el repte: saber si estic o no entre els millors. Fins ara, la moto no m’acompanyava. Ara pujaré a la moto que guanya i, per tant, és el moment de saber si soc jo o la moto, si començo a tenir problemes per pilotar a l’altura que requereix aquest campionat. És un repte i, insisteixo, guanyar ara no és gens fàcil. Aquest any hi ha hagut fins a vuit pilots que han guanyat, almenys, un gran premi (Bagnaia, Martín, Bezzecchi, Zarco, Aleix Espargaró, Di Giannantonio, Rins i Bastianini), cosa que demostra el difícil que és vèncer».