¿Quants espanyols han aconseguit un podi a F-1?

Pot ser que el primer que us vingui a la memòria, per la seva proximitat, sigui el de Carlos Sainz, el fill del bicampió del món de ral·lis i doble vencedor del Dakar. El noi, de 24 anys, que s’ha obert pas a la jungla de la F-1 per buscar-se un lloc al sol, un contracte segur en una escuderia clàssica, i moltes expectatives d’arribar als equips grans. I el seu punt més alt va arribar l’any passat al Gran Premi del Brasil, en el qual arrencava últim. Ningú es pensava que pogués arribar tan amunt. Un rosari d’avançaments increïbles a l’estreta pista d’Interlagos  el van catapultar al seu primer podi a F-1, el quart d’un espanyol en la història d’aquest esport.

El madrileny va continuar així la llista en la qual un barceloní, Pedro de la Rosa, va inscriure el seu nom en tercer lloc. Va ser el 2006, en un electritzant GP d’Hongria que Fernando Alonso liderava amb més d’un minut de diferència després d’una de memorable remuntada sota la pluja. Una femella mal ancorada va acabar amb el seu lideratge en assecar-se la pista i va obrir les possibilitats de la glòria al seu compatriota. Al volant d’un McLaren –substituïa Juan Pablo Montoya– DLR va començar una remuntada en la qual va topar pel camí amb Michael Schumacher. L’heptacampió lluitava pel seu vuitè títol i va posar al servei de la causa totes les argúcies legals i il·legals –és el pilot més sancionat de la història– per evitar l’avançament de Pedro. Però no va poder, i el català el va superar finalment, tot i que va perdre en l’intent un temps preciós per poder arribar al vencedor d’aquella carrera, Jenson Button, campió del món sis anys després, però que en aquella carrera aconseguia la seva primera victòria a F-1.

Més fàcil de recordar són alguns dels 97 podis que Fernando Alonso va aconseguir en 18 anys de F-1, una  idíl·lica relació que va arrencar al GP de Malàisia del 2003, quan va fer bona la primera ‘pole position’ de la seva carrera per aconseguir el que seria també el seu primer podi aF-1, amb una calor insuportable i sense aigua –per una avaria– en el sistema d’hidratació. I encara pitjor, amb grip i 39 de febre, que gairebé el van fer desmaiar-se al podi. Sort que tenia 21 anys, cosa que suposava llavors un rècord de joventut a la F-1. La història d’aquests 97 podis és la història de dos títols (2005 i 2006) i tres més (2007, 2010 i 2012) que haurien pogut ser i no van ser, una relació amb el calaix que va finalitzar al GP d’Hongria el 2014 vestit de vermell Ferrari.

El gran Marquès de Portago

Amb Ferrari va aconseguir el podi el primer dels quatre espanyols d’obrir aquesta sèrie, Alfonso de Portago, un aventurer aristòcrata que va disputar el triomf a Juan Manuel Fangio al GP de la Gran Bretanya del 1957, un segon lloc que rellançava les seves aspiracions de fer-se un lloc entre els grans. Aristòcrata espanyol, descendent del conqueridor de La Florida,  Alvar Núñez Cabeza de Vaca, Alfonso Antonio Vicente Eduardo Ángel Blas Francisco de Borja Cabeza de Vaca i Leighton, més conegut com el Marquès de Portago, va començar, el 1922, una vida plena de luxes i aventures. Cabell llarg i acuradament descurat, caçadora negra i el cigarret penjant als llavis, Fon, com l’anomenaven els seus amics i familiars, era guapo, enginyós, elegant, ric, aventurer i d’enorme èxit entre les dones, que ell també adorava.

Els restaurants de Madrid, els clubs de Londres, París o Nova York, l’estiu a la Costa Blava, l’hivern a Saint Mortiz...  Res l’omplia. Sobretot, li agradava l’esport. Va provar l’hípica. Va ser el millor joquei amateur de les curses d’obstacles. De fet és l’únic espanyol que ha participat al Gran National. Però l’avorrien els cavalls i la dieta estricta per competir amb petits genets escanyolits. Va provar l’aviació, però li van retirar la llicència per sobrevolar el Tàmesi i passar sota el pont de Londres amb un petit avió per guanyar una aposta de 500 lliures.

Va començar a interessar-se pels cotxes de velocitat al mateix temps que, durant l’hivern del 1955, mentre esquiava a Saint Moritz i contemplava la seva pista de bob, se li va ocórrer fer un equip espanyol. Va provar també la modalitat individual de skeleton, però al final va trucar a dos cosins i dos amics per fer dos equips, un de bob a quatre, i un altre a dos. L’aprenentatge i els entrenaments els van portar a multitud d’accidents, diverses cames i braços trencats entre la seva quadrilla, però va aconseguir ni més ni menys que un quart lloc als Jocs de Cortina d’Ampezzo, el 1956, un superb resultat per a l’esport espanyol.

Aquells vells temps

Es va oblidar dels següents Jocs d’Hivern del 1960 a Squaw Valley, i es va centrar en l’automobilisme guiat pel pilot Nano Da Silva, un dels seus millors amics, amb qui va compartir estiu des de la infància a Biarritz. «Al principi, no sabia ni canviar de marxa, però era molt llest, era d’aquest tipus de persones a qui tot els va bé», solia repetir Da Silva. A partir del 1954, va participar en carreres de Sport, Gran Turisme i F-1 per tot el món. Després d’uns inicis temeraris plens d’accidents, no va tardar gaire temps a guanyar-se el respecte dels millors, de Juan Manuel Fangio, Stirling Moss o Peter Collins. L’Havana, Caracas, Buenos Aires, Suècia, França, Mèxic, Nassau... Va guanyar sis carreres en categoria Sport, tres en la de Gran Turisme; va vèncer Stirling Moss al Tour de França Automobile, i va participar en cinc carreres de F-1 (la temporada constava de vuit grans premis) per aconseguir un fenomenal segon lloc al GP de la Gran Bretanya del 1956, darrere de Fangio, el primer podi espanyol a la Fórmula 1. Ho havia fet amb cotxes de la seva propietat, Maseratti i Ferrari, principalment. ‘Il Commendatore’ Enzo Ferrari es va fixar en ell i li va oferir un volant oficial el 1957.

La temporada va arrencar el gener amb el GP de l’Argentina i un domini aclaparador de Maseratti, que va col·locar quatre cotxes en les quatre primera posicions. Alfonso de Portago va ser el primer Ferrari classificat, davant de Collins, Von Trip... Però el Mundial no es reprenia fins al 19 de maig amb el GP de Mònaco. Una setmana abans, se celebrava La Mille Miglia, un recorregut des de Brescia fins a Roma d’anada i tornada i 1.500 quilòmetres per sinuoses carreteres. La prova, d’enorme tradició, s’havia tornat molt perillosa amb el pas dels anys i els cada vegada més potents cotxes. Alfonso era un temerari, però coneixia la perillositat. «Els pilots som una espècie que sol morir els diumenges a la tarda», havia dit en una entrevista a la BBC després de fitxar per Ferrari, el seu gran anhel. Havia deixat de pagar pels seus cotxes, i aquell any cobrava dos milions de francs, juntament amb els acords per patrocini. No volia córrer a Itàlia, però en una carta enviada a un amic va revelar que Enzo Ferrari l’hi va obligar.

En aquell temps, el Marquès de Portago disfrutava d’una enorme popularitat i un increïble èxit entre les dones, cosa que va deteriorar el seu matrimoni amb Carroll McDaniel. «Tu no ho saps, però seràs la meva dona», li va dir en veure-la per primera vegada al luxós restaurant Maxim de París. Van acabar casant-se, és clar, i la nord-americana li va tolerar de tot. No temia altres dones, tret de la primera top-model de la història, la també nord-americana Dorian Leight, la musa en la qual Truman Capote es va inspirar per a la seva novel·la Esmorzar a Tiffany’s.

Notícies relacionades

Un circuit per a un temps nou

Així queda la classificació de pilots del Mundial de F1 2023

El 12 de maig del 1957, Fon va sortir de Brescia al volant del Ferrari núm. 531 amb el seu amic Edmund Nelson com a copilot.  Malgrat no conèixer el recorregut, tot i que debutava aquell any, es va mantenir entre els quatre del capdavant amb intenció d’atacar al final. Quan la carrera va arribar a l’equador a Roma, Leight va aparèixer entre la multitud per saludar-lo amb un mocador, Portago va fer un cop de volant, va aturar el cotxe de forma violenta i, sense tenir en compte el temps que podia perdre, va esperar que la Linda arribés al cotxe per besar-la abans de seguir la carrera, en una escena de pel·lícula: dues persones guapes disfrutant de la vida i el perill abans que el destí es creués de nou en el seu camí.

A dues hores del final, en l’última assistència de la carrera, situada a Bolonya, els mecànics van detectar un problema en la suspensió del  Ferrari 531, una de les barres estava trencada i el pneumàtic fregava en alguns moment amb el xassís. Els mecànics van aconsellar la reparació, Portago va dubtar, però va seguir endavant, a l’altura de Cremona ja ocupava la tercera posició, i poc després travessava Màntua com un llamp.  Les muralles de Guidizzollo anunciaven els últims 50 quilòmetres. «Si morís demà, no per això hauria deixat de viure 28 anys meravellosos», havia declarat en una entrevista pocs dies abans. La roda del seu Ferrari es va rebentar a 250 quilòmetres per hora, un diumenge a les 4 de la tarda, «quan moren els pilots». Va morir als 28 anys d’edat juntament amb el seu copilot Edmund i 10 espectadors, quatre dels quals nens. Mai més va tornar a celebrar-se la Mille Miglia.