Itàlia 1934: El Mundial de Mussolini

El segon Mundial de la història va estar marcat per la irrupció del règim feixista a Itàlia. El seu líder, Benito Mussolini, es va encarregar de lligar-ho tot perquè la FIFA atorgués l’organització al país transalpí, pressionant tant el president del màxim organisme futbolístic, Jules Rimet, com Suècia, l’altre país que s’havia postulat per acollir la primera Copa del Món a Europa.

El ‘Duce’ contemplava la cita com una oportunitat per publicitar el seu règim davant el món. I la victòria d’Itàlia era innegociable. Per a això, va acollir alguns dels millors futbolistes del moment sota la condició d’oriünds. Així, els argentins Luis Monti, Atilio Demaría, Enrique Guaita i Raimundo Orsi i el brasiler Anfilogio Guarisi es van posar a les ordres del seleccionador Vittorio Pozzo.

A favor d’Itàlia va jugar l’absència de l’Uruguai. La primera selecció campiona va decidir no participar en resposta al boicot de les seleccions europees al Mundial que va organitzar quatre anys abans, sent la primera vegada que el campió no defensa la seva corona. L’Argentina va anunciar que se solidaritzaria amb el país veí, però al final va acabar enviant un combinat amateur. Total, que a més de l’Argentina, les úniques seleccions no europees que van prendre part en el Mundial de Mussolini van ser el Brasil, els Estats Units i Egipte, que es va convertir en la primera selecció africana en participar en una fase final de la Copa del Món.

I entre les europees també hi va haver absències destacades, ja que les seleccions britàniques –Anglaterra, Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les– no van participar per estar enfrontades a la FIFA.

Malgrat ser l’amfitriona, Itàlia va disputar també l’eliminatòria prèvia. Ho va fer davant Grècia, que va renunciar a jugar el partit de tornada després de perdre 4-0 en terres italianes. El format de la Copa del Món va ser d’eliminatòries directes. I el sorteig també va ser favorable a Itàlia, que va obrir el foc davant la feble Estats Units (7-1).

La batalla de Florència davant Espanya

Els arbitratges es van convertir en escandalosos a favor d’Itàlia quan el torneig ja es va posar seriós, començant pels quarts de final davant Espanya, que va necessitar d’un partit de desempat, ja que en aquella època no s’havien acordat encara les tantes de penals per resoldre els empats.

El primer partit (1-1) va ser de tal duresa italiana que va passar a la història com la ‘Batalla de Florència’. Espanya va acabar amb set lesionats –Ricardo Zamora, Ciriaco Errasti, Fede Saiz, Guillermo Gorostiza, José Iraragorri, Ramón de la Fuente i Isidro Lángara– davant la permissivitat del col·legiat belga Louis Baert, que va concedir el gol de l’empat italià ignorant una falta prèvia de Schiavo a Zamora i va anul·lar un gol a Lafuente per un fora de joc inexistent.

Espanya va acabar el partit de desempat (1-0) amb nou jugadors després que durant el transcurs del mateix caiguessin lesionats Crisanto Bosch, Alejandro Torres ‘Chando’, Luis Regueiro i Jacinto Quincoces. Per si això no fos suficient, els espanyols van veure com se li anul·lava un gol en fora de joc i un segon es convertia en una falta prèvia favorable. Tal va ser l’actuació del suís René Mercet que a la tornada al seu país va ser expulsat de l’arbitratge.

El ‘jugador número 12’ es va mantenir a les semifinals contra Àustria (1-0), amb el suec Ivan Eklind obviant una falta prèvia de Giusseppe Meazza sobre el porter austríac en el gol de Guaita. Eklind va ser premiat amb la final davant Txecoslovàquia (2-1), en la qual va obviar un clar penal sobre Antonin Puc encara amb 0-0.

L’amenaça de Mussolini al seleccionador italià

Notícies relacionades

Qatar convertirà en un «museu» l’habitació de Messi durant el Mundial

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

Veient que Itàlia no podia amb els txecs, Mussolini va baixar a la mitja part al vestidor italià per amenaçar el seleccionador. «Senyor Pozzo, vostè és l’únic responsable de l’èxit, però que Déu l’ajudi si arriba a fracassar», van ser les paraules del ‘Duce’, segons expliquen les cròniques de l’època.

Puc va avançar els txecs en el minut 70 i Pozzo va salvar el cap –literalment– gràcies a un gol d’Orsi que va forçar la pròrroga i a un gol a la pròrroga d’Angelo Schiavo, que va ser el segon màxim golejador del torneig amb quatre dianes, una menys que el txec Oldrich Nejedly.