Espanya, a la pell de Luis Enrique

Professor, tutor, mestre i fins i tot psicòleg, a més de ‘streamer’ en les seves hores lliures a Qatar. I s’ho està passant bomba en cada una d’aquestes múltiples funcions que exerceix l’asturià des que va tornar a la selecció després de la mort de la seva filla Xana.

Està expansiu, empàtic, autèntic i transparent, potser com se l’havia vist abans. Ni tan sols al Barça B, pròleg d’una singular i triomfal carrera a les banquetes, on ja va instaurar les bases ideològiques i tàctiques del seu full de ruta que el va portar a passar per la Roma, el Celta i el Camp Nou abans de prendre’s un any sabàtic, previ al seu convuls aterratge a la selecció, mirada amb mals ulls pel Madrid futbolístic i, sobretot, periodístic.

Se’l veu com un ‘okupa’ al capdavant de ‘la Roja’, una selecció que s’ha convertit en un patrimoni després del triplet històric (Eurocopa-2008, Mundial-2010 i Eurocopa-2012), que va suposar una anomalia en un país tradicionalment perdedor i depressiu. Tot el contrari del que enarbora Luis Enrique, un tècnic que ha portat a una nova dimensió una Espanya anònimament esperançadora situant-la fins i tot per sobre de les expectatives reals.

Un estil innovador

Luis Enrique sempre ha estat modern, atrevit i innovador. Pantalles gegants per transmetre en directe l’entrenament, amb correciones sobre la marxa, bastida per atalaiar des de l’aire els seus jugadors, a qui xiuxiueja a l’orella amb walkie-talkies connectats amb els GPS que porten cada jugador.

«No han de fer res, els sortirà el pare per darrere», afirma l’asturià, a qui l’ús de la tecnologia (no hi ha seleccionador dels 32 equips presents ja a Doha capaç de fer un ‘streaming’ en directe per comunicar-se «sense filtres» amb els aficionats) oculta, tanmateix, el seu tresor més gran. ¿Quin és?

La seva connexió, gairebé fanàtica, amb el futbolista, capaç de colar-se en la seva ment fins a transformar-lo en una petita rèplica del que va ser Luis Enrique com a jugador. N’hi ha prou amb veure Gavi barallar-se per cada pilota com si fos l’última de la seva vida. Agosarat, valent, agressiu, amb un infinit esperit guanyador que el feia superar barreres que semblaven inabastables.

Per això, aquest fi davanter nascut a Mareo, l’acadèmia històrica de l’Sporting, va triomfar al Madrid i després al Barça, on es va convertir en peça essencial de qualsevol entrenador, sent fins i tot lateral amb Van Gaal. Tot això nia en el cos d’esportista, esculpit amb passió i paciència, que projecta el tècnic.

És qüestió de pell. La seva pell protegeix, acompanya i cuida els 26 futbolistes. Allà rau la seva principal fortalesa, acostumat a esquivar drames familiars que haurien acabat amb qualsevol. «Això és un joc de nens amb algunes coses que m’ha tocat viure», va recordar el tècnic submergit en alguna de les tempestes que han sacsejat la seva selecció.

Energia infinita

Tempestes de sorra que duren zero segons en la seva ment, més empàtic que mai, més pròxim que abans com si volgués demostrar que aquesta dualitat («hi ha dos Luis Enrique», afirmaven entorn del que es veia i es veu davant la premsa i el que realment és) té data de caducitat.

Ha anat camí de Doha feliç, amb l’energia de sempre (sembla que té un dipòsit sense fi), assaborint cada moment, capaç d’aplaudir fins i tot els periodistes jordans que van tancar la seva tanda de preguntes després de l’1-3 de l’amistós amb una ovació. El mateix tècnic fanàtic d’una idea tàctica. Porta el 4-3-3 fins a l’infinit i més enllà.

«Seria ridícul canviar ara», va proclamar el seleccionador. «No soc gens egocèntric», va afirmar. Té raó. No ho és. Ni tampoc vol ser-ho. Té una idea i la inocula als seus jugadors amb un entusiasme que el fa ser alguna cosa més que el líder d’Espanya.

Notícies relacionades

Qatar convertirà en un «museu» l’habitació de Messi durant el Mundial

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

És tècnic, seleccionador, mestre, psicòleg, intel·ligent com va ser en la gestió de la derrota en la semifinal de l’Eurocopa a la tanda de penals davant Itàlia, que va ser després campiona. «Cal començar a gestionar la derrota, felicitar el rival i ensenyar als nens que no es plora», va dir sobre la gespa de Wembley, sense cap lament. «Guanyar només guanyar un i, per tant, el que queda és aixecar-se per aprendre de la derrota».

Tantes vegades s’ha aixecat ell que fa anys i anys que construeix una selecció tan novella i debutant (20 dels seus 26 ‘luis enriquets’ no han jugat mai un Mundial) que potser la recompensa final caigui en mans d’un altre entrenador. Poc li importa a ell perquè el seu triomf és modernitzar, evolucionar i millorar una idea de futbol basada en l’atreviment (jugar a 40 metres del teu porter) sostinguda per una personalitat de ferro. I una pell que cus a la seva gent. A la seva tribu.