Espanya, contra l’ansietat del debut mundialista: 16 anys sense guanyar en el seu primer partit

El primer partit del Mundial sempre impressiona: té un punt de vertigen, per més que el rival tingui poc nom. Espanya jugarà davant Costa Rica aquest dimecres, 23 de novembre, amb el repte afegit de maquillar una estadística que pesa sobre l’equip: des del Mundial de 2006, disputat a Alemanya, Espanya no guanya en l’estrena al torneig.

En aquella ocasió, Espanya va guanyar Ucraïna amb solvència: 4-0, amb un doblet de David Villa, un gol de Xabi Alonso i un altre de Fernando Torres. Després guanyaria 3-1 a Tunísia i 0-1 a l’Aràbia Saudita, abans de caure a vuitens davant la França de Zidane.

Des d’aleshores, l’arrencada mundialista d’Espanya ha estat esquitxada de dubtes o polèmiques: el 2010, la selecció va començar ensopegant amb Suïssa (derrota per 0-1), tot i que es va reposar a temps per acabar guanyant el torneig.

José Carrascosa, psicòleg de l’esport, fundador de ‘Saber y Competir’, ofereix algunes de les claus perquè el primer partit d’un Mundial no sigui un obstacle insalvable. «A una competició de tanta importància com és un Mundial s’ha d’arribar amb una preparació òptima en tots els àmbits (condicional o físic, tecnicotàctic i emocional o psicològic). No s’ha de deixar marge a la incertesa o dubte, tampoc en l’aspecte emocional o psicològic. Això de guanyar el primer partit per guanyar confiança suposa un desconeixement del treball psicològic».

«Només juga l’aquí i l’ara»

El 2014, Espanya arribava al Mundial com a campiona d’Europa i del món. Però el seu inici va ser nefast, amb una vergonyant derrota davant la selecció dels Països Baixos per 1-5, a l’Arena Fonte Nova de Salvador de Bahia. Aquell Mundial va ser desastrós per a Espanya, eliminada en la fase de grups després de perdre també el seu segon partit, davant Xile.

«Però el que ha passat abans no juga ni competeix», recorda Carrascosa. «El que ha passat en Mundials anteriors, el nivell o rànquing del rival, la condició de favorit, els partits previs... no juguen. Només juga l’aquí-ara, imposar el treball al rival, treballar més i millor que el rival des de les claus del rendiment: concentració, decidir ràpid, activació, autoconfiança, gestionar emocions negatives...».

El 2018, Espanya va aterrar a Rússia convertida en un terratrèmol: va transcendir que el seu seleccionador, Julen Lopetegui, havia firmat ja un contracte amb el Reial Madrid i al president de la RFEF, Luis Rubiales, no li va tremolar el pols.

Notícies relacionades

Qatar convertirà en un «museu» l’habitació de Messi durant el Mundial

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

Destituït Lopetegui, Fernando Hierro va assumir de manera interina el càrrec de seleccionador. De manera improvisada, l’excapità del Madrid es va fer càrrec de la selecció, que va debutar davant Portugal a Sotxi amb un empat a tres gols. 

L’exemple del 2010

Lluny queda ja el Mundial guanyat per Espanya el 2010, però malgrat això, Carrascosa creu que encara pot servir de referència. «Fa 12 anys d’allò, era un altre equip, una altra generació de futbolistes, fins i tot era una altra societat. Aquell equip sí que pot ser un exemple d’equip format per un grup de jugadors que eren amics, havien jugat junts durant molts anys des de categories inferiors, jugaven de memòria, inventaven el joc sobre el terreny de joc. Un equip que disfrutava jugant junt i que se sentia capaç de guanyar qualsevol rival»