La valentia dels futbolistes (i els aficionats) de l’Iran: «Tot el que diguin tindrà conseqüències»

És, en el fons, una lliçó de vida: per molt malament que estiguis, sempre hi ha algú que està pitjor que tu. I a l’Iran estan malament, molt malament. Ho estan des que fa 45 anys va triomfar la Revolució Islàmica que va instaurar la dictadura dels aiatol·làs, però ho és especialment ara, amb el poble alçant la veu contra el règim, rebent com a resposta una crua repressió.

I, en aquest context, l’Iran disputa un Mundial de futbol, que va arrencar amb una voluminosa derrota per 6-2 davant Anglaterra dilluns passat. «La nostra selecció no és tan dolenta esportivament, però mentalment no estan preparats. Tots estem molt preocupats pel que passa al nostre país i ells encara més, perquè se saben molt observats», comenta un periodista iranià minuts abans de l’Alemanya-Japó disputat a l’Estadi Khalifa, mateix escenari que el del debut iranià.

«No és el nostre himne»

Allà, el dia del debut, quan va sonar l’himne de l’Iran, els jugadors es van mantenir en un reivindicatiu silenci, mentre des de les grades els seus seguidors barrejaven el bullici amb les ‘peinetes’, donant suport al gest dels futbolistes i cridant l’atenció del món. «No és el nostre himne nacional, és el del règim», despatxa el periodista, el nom del qual, com el de tots els que apareixen en aquest reportatge, s’ha de mantenir en l’anonimat. Tots temen les represàlies. Aquest divendres, davant Gal·les (11.00 hores), tampoc entonaran l’himne imposat per la teocràcia.

Dels 25 convocats per Carlos Queiroz per a la cita de Qatar, només dos recolzen, o almenys no censuren, els aiatol·làs: Vahid Amiri i Mahdi Torabi. La resta secunden la contestació popular desencadenada després de la mort sota custòdia policial de Maha Amini, una noia de 22 anys detinguda per la policia del règim per no portar correctament posat el vel. Des d’aleshores, oenagés internacionals estimen que han mort unes 400 persones en successos vinculats a les protestes populars.

«Les condicions del nostre país no són les adequades, la nostra gent no és feliç. Som aquí, però això no significa que no hàgim de ser la seva veu», afirmava aquests dies el capità, Ehsan Hajsafi. Paraules que troben el suport dels aficionats: «Estan sent valents, perquè tot el que diguin tindrà conseqüències quan tornin a l’Iran. No els empresonaran, però pagaran un preu per recolzar el poble».

Crítiques contra Queiroz

«Ni tan sols t’imagines el que han estat vivint de portes endins aquests nois en els últims dies. Diguin el que diguin, la gent vol matar-los. ¿T’imagines estar en un moment de la teva vida que diguis el que diguis ets assassinat?», proclamava Carlos Queiroz, un seleccionador que no desperta grans simpaties a l’Iran (selecció a la qual ja va dirigir entre el 2011 i el 2019), acusat de ser connivent amb el règim, o com a mínim d’equidistant.

Una percepció que es va reforçar després de les seves declaracions després de la derrota contra Anglaterra: «Vam venir aquí per jugar, però no és l’únic que ens envolta en aquest moment. Seré clar: no necessitem els seguidors que només recolzen l’equip quan guanyem, es poden quedar a casa». De fet, durant el partit contra Anglaterra, ja amb 6-1 al marcador, l’exentrenador del Real Madrid va sortir de la banqueta per demanar suport als seus seguidors. Aquests van respondre amb esgarips, alguns d’ells de bon to, d’altres acompanyats del seu polze apuntant a terra.

Notícies relacionades

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

Messi descansa a Rosario després de la desenfrenada celebració a Buenos Aires

A l’altre costat de la balança, Queiroz va convocar finalment per al Mundial el golejador Sardar Azmoun (que contra Anglaterra va ser rebut amb una eixordadora ovació per la seva gent quan va sortir des de la banqueta) malgrat les presumptes pressions de la dictadura a causa del seu posicionament públic en contra de la repressió: «No puc quedar-me callat amb el que ha passat amb Mahsa Amini. Si el càstig és ser expulsat de la selecció nacional, és un petit preu a pagar per un sol floc dels cabells d’una dona iraniana».

«No volem Queiroz, i no és una qüestió de guanyar o perdre. No està amb el poble, a diferència de la majoria dels nostres jugadors que estan sortint valents», expressa una noia, desproveïda del vel obligatori a l’Iran, que passeja pels carrers de Doha en la prèvia del duel contra Gal·les. Per a ella, ser aquests dies a Qatar suposa poder expressar-se lliurement i disfrutar de la seva llibertat. Qui ho diria.