Argentina-Mèxic: Messi torna a salvar-li la vida al seu país

El dia que Messi empatava amb Maradona en partits mundialistes disputats (21), fresc encara el segon aniversari de mort de l’astre antic, Lionel es va tornar a reencarnar en Diego, com cada dia, per salvar el seu país i donar-li molt més del que tindria si no hagués disfrutat dels dos futbolistes més grans del món contemporani.

Li va donar, contra Mèxic, la vida que se li estava escapant a l’Argentina, obligada com estava a guanyar per continuar alimentant l’eslògan que han vingut a Qatar a emportar-se la copa. Aquesta vida, aquest alè per enfrontar-se a Polònia amb la possibilitat de classificar-se, fins i tot amb un empat si l’Aràbia Saudita no guanya a Mèxic, li va proporcionar el 10, el seu capità, qui si no, a qui va secundar Enzo Fernández a continuació.

Guanyar, no jugar

No es tractava de jugar. Es tractava de guanyar. Com fos. Els hi anava la vida i és l’última cosa que es perd. Messi ha jugat molts partits així –amb l’Argentina, no amb el Barça ni el PSG– i es va limitar a esperar l’oportunitat. Sabia també que era una aposta arriscada. Que tindria una bala i l’havia d’aprofitar; si no aniria, amb els altres, a la lapidació.

Va tenir una bala, va apuntar i va encertar. No al cor d’Ochoa, sinó a l’últim racó de la porteria. Havia dit Tata Martino la vigília que Messi només necessita cinc minuts per decidir. Ni cinc segons va trigar a controlar la bola amb un toc per davant seu i deixar anar una gardela amb l’esquerra.

L’Argentina tornava a l’estadi maleït de Lusail, on va començar el malson contra l’Aràbia Saudita i tenia garantida una altra nit d’insomni, també si guanyava, de gresca. Gràcies a Messi es va escampar la festa ‘albiceleste’ pel luxós barri qatarià.

Com que el millor equip que tenia, que va ser el del debut, no li va funcionar, Scaloni va canviar mitja alineació. Va empitjorar, per descomptat, contra un rival competitiu i en un partit en què no la qualitat no era la prioritat. O no era el primer criteri d’elecció. Enzo Fernández, un dels sacrificats, va apuntalar el triomf.

Pèssim partit

No es disputava un partit de futbol. Es jugaven la vida i l’honor uns i altres, i dels tacs d’alumini van saltar espurnes. Van oferir un partit pèssim, indigne del més alt escenari futbolístic. Només van reproduir el catàleg d’estratagemes i van aplicar amb devoció la vella màxima que passa el jugador o la pilota, però mai els dos. Ni un regat, ni una paret, ni una mínima cadena de passades. L’afició mexicana va corejar un parell d’olès més com a mofa del seu rival que pel domini dels seus representants, com es va confirmar a l’entonar el ‘Canta y no llores’.

Notícies relacionades

Qatar convertirà en un «museu» l’habitació de Messi durant el Mundial

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

Ningú volia jugar els 90 minuts. Van mirar de reduir al màxim possible el temps, perquè pretenien escurçar el patiment, l’única cosa que tenien garantida. Això de disfrutar és xerrameca, postureig.

La tensió es va notar abans dels cinc minuts quan hi va haver la primera baralla per un cop de colze rebut per l’argentí Montiel quan Mèxic embastava un contraatac que era un dos contra un. Cada topada va registrar un mort, amb el consegüent temps invertit per reanimar-lo. Ningú millor que l’italià Orsato, versat en aquesta mena de futbol, per gestionar amb paciència totes les friccions i ficcions que es van representar. Moltes més que les accions futbolístiques que fossin dignes de ressenyar.