Espanya mor en els penals

Final de trajecte per a Espanya a Qatar. La selecció va morir en els penals, com quatre anys abans a Rússia, víctima de la seva falta d’inspiració en els metres finals. Va caure davant el Marroc, una selecció sòlida i contundent, capaç de portar al límit físic i mental el conjunt de Luis Enrique en un partit d’alta tensió en l’Education City.

Espanya no va merèixer perdre, però el Mundial no admet matisos ni dubtes: la selecció va tenir de tot menys el més important, el gol. Va manar en el partit, però es va estavellar contra la muralla marroquina. Li va faltar últim pas i rematada. Al Marroc, el seu impecable exercici defensiu li va servir per fer història i arribar per primera vegada als quarts de final d’un Mundial.

La cara més amarga del futbol

Va ser un altre cruel comiat d’Espanya d’un Mundial. La selecció va arribar a la tanda de penals en un estat d’esgotament tal que va convertir la tanda en una tortura. Fallaron Sarabia, Soler i Busquets els seus llançaments, els tres únics de la selecció. Massa llast a aquestes altures. Achraf va marcar el seu penal i el Marroc va entrar en èxtasi davant la desolació d’Espanya, una altra vegada obligada a viure la cara més amarga del futbol.

Una derrota incomprensible

Luis Enrique va rescatar el pla inicial del torneig, tot i que amb una sorpresa: van jugar d’inici els mateixos que davant Costa Rica (7-0) a excepció d’Azpilicueta. Va ser Marcos Llorente l’elegit per ocupar el carril destre de la defensa. Li va tocar un partit incòmode, de patiment constant i poca progressió en atac.

Espanya va aplicar punt per punt el guió de Luis Enrique. Va tenir la pilota i va governar el partit des del xiulet inicial. Va intentar obrir el camp amb Olmo a l’esquerra i Ferran a la dreta –Asensio en la posició de fals nou–, però no ho va tenir fàcil davant el bloc marroquí, un equip sòlid, compacte i molt ben treballat pel seu entrenador, Walid Regragui.

En un ambient advers

La selecció, que va jugar de visitant en l’Education City de Doha, sota la pressió asfixiant del públic marroquí, majoritari a les grades, va posar fil a l’agulla però aviat va saber que no tindria un dia còmode.

Pel quall del rival, pel desconcertant arbitratge de l’argentí Rapallini i per la seva pròpia falta d’inspiració. Espanya va jugar un partit més teòric que pràctic: li va faltar últim pas i rematada, canvi de ritme i desbordament, aquests matisos que trenquen els partits i decanten resultats.

El Marroc va saltar al camp amb les idees molt clares: aplicar-se en defensa, no deixar buits al rival i jugar com un bloc, a no més de 40 metres. Cama dura i al xoc. I en atac, pescar algun contraatac o aprofitar alguna acció aïllada, com les de Boufal en la primera meitat, encarregat de complicar-li molt la vida a Llorente. Achraf ja va amenaçar amb un llançament de falta directe al poc de l’arrencada.

Es desesperava Luis Enrique a la banda donant instruccions als seus jugadors, incapaços de filtrar-se entre els defenses del Marroc. Amb prou feines comptava ocasions de gol o rematades la selecció, ofuscada però fidel al seu pla, convençuda que el pas dels minuts premiaria el seu esforç.

Nico, revulsiu

Morata va suplir Asensio en l’inici de la segona part. Soler també va entrar, al lloc de Gavi. Espanya necessitava pulmons al centre del camp i més presència en àrea rival, un nou de referència que obligués els centrals del Marroc a multiplicar-se.

El Marroc, per la seva banda, ho va fiar tot al contraatac: va entrar Abde, el jugador del Barça cedit a Osasuna, per intentar córrer a l’espai.

Sense espais, la selecció es quedava sense idees. El partit es convertia en un duel d’handbol, amb la pilota d’un costat a un altre, però sense profunditat ni ocasions. Desesperant per a uns, no tant per a d’altres.

Luis Enrique va recórrer a l’espurna de Nico Williams. Va sonar a solució d’emergència, però Espanya va fer un pas endavant. Va trepitjar més i millor l’àrea de Bono, tot i que va continuar òrfena de rematada i gol. Ni tan sols Morata de cap, complert ja el minut 90, va aconseguir embocar. Espanya va esprémer les seves opcions a pilota aturada, però es va acabar resignant a la pròrroga.

De l’agonia al dolor

Balde i Ansu van entrar per refrescar un equip esgotat físicament i mentalment. El Marroc va portar al límit a Espanya, entossudit l’equip nord-africà a arribar als penals com fos. La selecció va proposar, però va xocar una vegada i una altra contra el mur marroquí.

La pròrroga va ser un exercici de pura agonia: El Marroc es va defensar a capa i espasa i va amenaçar de donar algun ensurt al contraatac. Unai Simón i la defensa van mantenir el tipus. Els minuts pesaven com a plom en la gespa i a la grada, en un ambient d’extrem nerviosisme.

Sarabia, acabat d’ingressar al camp, la va tenir en una rematada sense angle. Va ser l’última del partit, abans de la tanda de penals.

Una tortura des dels 11 metres

Notícies relacionades

Qatar convertirà en un «museu» l’habitació de Messi durant el Mundial

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

Els penals van ser una tortura: Espanya va arribar sense oxigen als onze metres. Sarabia, Soler i Busquets van fallar.

Adeu a Espanya a Qatar, la selecció que va començar el torneig marcant set gols i es va quedar buida i sense inspiració en el moment menys oportú. El somni haurà d’esperar.