Les claus tàctiques del Marroc-Espanya: Un tractat sobre la impotència

defensa del Marroc. Perquè la selecció africana no es va defensar de forma aleatòria sinó amb una intel·ligència que li va permetre sublimar aquest exercici fins a fer desesperar l’Espanya de Luis Enrique, que va entrar en col·lapse perquè no va trobar l’escletxa necessària per celebrar un gol que li colés en els quarts de final de la Copa del Món. Ni d’ocasions clares  

1.- Molta pilota, poca rematada

Espanya es va estavellar. Es va estavellar perquè no va tenir clarividència ofensiva. Es va estavellar perquè va dominar la pilota (63% de possessió), però no va tenir recursos per trencar el perfecte entramat defensiu del Marroc. Van ser 14 xuts en 120 minuts. I només dos a porta, tots dos de Dani Olmo. Tots dos en accions a pilota aturada, prova de la seva falta de contundència per resoldre el partit.

2.- Interiors sense pes

Espanya es construïa sobre el centre del camp. Havien de generar joc Busquets, Gavi i Pedri. Però no va passar com esperava Luis Enrique, capaç com va ser, a més, d’intercanviar les posicions dels interiors. Amb l’agressivitat de Gavi no n’hi havia prou. Tampoc Pedri tenia influència en el joc perquè no va trobar la clau per desarticular el Marroc. Va començar Gavi de volant destre i Pedri a l’esquerra. A la mitja hora van canviar de banda. Però ni així.

El joc fluïa per a la selecció des de massa enrere amb un excés de passades horitzontal entre Rodri (central destre) i Laporte (central esquerrà). No podien, tanmateix, moure la pilota amb la velocitat necessària, segrestats, a més, els interiors i ‘Busi’ entre l’embús de jugadors marroquins, consumint-se perquè veien que amb el seu estil no podien trencar aquesta vigorosa defensa.

3.- Canvis que no van reanimar

A l’hora de partit, Luis Enrique va voler agitar un equip que només havia disparat una vegada a porta fins aleshores. La falta lateral de Dani Olmo (m. 54) hàbilment rebutjada pels punys de Bono, el porter del Marroc. Havia apostat el tècnic asturià pels 10 de Costa Rica amb la novetat de Marcos Llorente, qui exercia de lateral dret. El tercer diferent en els quatre partits del Mundial després d’Azpilicueta i Carvajal. I per tant sense nou pur.

A l’hora van entrar, tanmateix, Morata per Marco Asensio i Carlos Soler per un cansat Gavi. Però es va arribar al final del temps reglamentari amb un altre xut a porta, de nou Dani Olmo (m. 90+4). Va estar intervencionista Luis Enrique per introduir en l’últim quart d’hora Nico Williams, la velocitat del qual sí que va tenir impacte. Però amb poca eficàcia.

Tres quarts del mateix va passar amb els tres canvis que va realitzar en la pròrroga (Ansu per Dani Olmo, Balde per Alba i Sarabia per Nico Williams perquè es fiava el tècnic del seu excel·lent llançament en els penals, tot i que després va errar en el primer) perquè no van tenir la punteria necessària, simbolitzada a l’última acció. Aquest xut de Sarabia repel·lit pel pal dret de Bono, pròleg de la cruel i tràgica tanda de penals que va enviar a la selecció a casa seva.

4.- Penals tràgics.

Notícies relacionades

Qatar convertirà en un «museu» l’habitació de Messi durant el Mundial

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

Ni va competir Espanya en la tanda de penals. Quan no va topar amb el pal queia fosa a les mans de Bono certificant que els gols que li sortien de les butxaques davant Costa Rica van anar minvant perillosament en els següents partits. Només un davant Alemanya (Morata), només un davant el Japó (Morata, de nou) i cap en 120 minuts de partit i pròrroga inclosa davant el Marroc.

Cada llançament de penal va ser una tortura per a Espanya. El primer va acabar al pal. El segon repel·lit per les mans de Bono. I el tercer, també. A més, els tres primers futbolistes (Sarabia, Carlos Soler i Busquets) van ser elegits per Luis Enrique, convençut com estava que eren els millors especialistes. Però tots tres van errar.