França no admet més sorpreses i avança després d’una bonica pugna amb Anglaterra

L’Argentina tremola, el Brasil cau, també Portugal. Aquest Mundial abraça el desconcert i trenca els codis jeràrquics, però França no es deixa sotmetre a cap més llei que la seva, resistent a la maledicció del campió, sòlida com cap altra selecció a només dues estacions ja del destí final. Anglaterra li va proposar aquest dissabte una bonica pugna futbolística, una de les millors que s’han viscut aquestes setmanes sobre territori qatarià, però la selecció de Deschamps en va sortir victoriosa.

No hauria resultat injust que qui es creués amb la descarada Marrocdimecres que ve (20.00 hores) fos Anglaterra, però l’aire bufa a favor de França en aquest campionat. En un dia gens enlluernador de Mbappé, va saber utilitzar altres armes, com Tchouaméni, Griezmann i Giroud, i va celebrar la imperícia de Kane per fer el segon penal de què va disposar. Anglaterra no té res a retreure-li al seu capità, que també és el seu cor. Tantes vegades va bombar sang per tots els altres que tot se li pot disculpar, per molt que la conseqüència sigui l’eliminació del Mundial.

França va agafar avantatge, tot i que fos simbòlica, des de l’arrencada. Mbappé va començar a trotar en direcció a la porteria de Pickford abans fins i tot que l’àrbitre fes arrencar el partit. El tòtem francès semblava amb pressa per destapar la nit a l’Al-Bayt, un estadi que representa com cap l’ostentació i el dispendi de Qatar en aquest Mundial, aixecat amb forma de descomunal haima al mig del sorrenc no-res, envoltat de jardins palatins, ornamentals fonts de disseny i coberts decoratius.

En Mbappé, en canvi, res és contingent, ja que la mínima ganyota de les seves cames fa aixecar les celles a qualsevol defensa. Rares vegades cavalca sense sentit el del PSG, tot i que de vegades ho pugui semblar. Com en el germen del gol francès, en què va llaurar la gespa en diagonal, amb un rumb horitzontal que no permetia intuir el perill. Però amb aquest moviment va arraconar tota la defensa anglesa dins la seva àrea, permetent que després Tchouaméni recollís la pilota a la frontal i trenqués el 0-0 amb una potent i precisa urpada al costat de la base del pal.

Kane, al rescat

Estupefacta pel cop rebut, Anglaterra es va aferrar a la certesa més gran que ha conegut en dècades, un Harry Kane que sempre aixeca la mà quan es demanen voluntaris per superar l’abatiment. El capità anglès va ser qui es va encarregar d’estirar els seus (va poder fins i tot ser objecte d’un penal que no es va sancionar com a tal), amb un parell de bones arribades, però trobava a faltar l’auxili de Bellingham i Foden, massa dispersos en la primera meitat, ben controlats per la sempre espessa teranyina defensiva francesa.

L’activació del migcampista del Dortmund després del descans va greixar la reacció d’Anglaterra, consolidada en un penal del golejador Tchouaméni sobre Saka. Kane va posar la pilota sobre el punt de penal, la va recol·locar, va mirar als ulls el seu ‘germà’ Lloris, una dècada ja colze a colze al Tottenham, i el va batre amb la seva habitual efectivitat. Amb aquest gol, el seu 53è amb Anglaterra, va igualar Rooney com a màxim golejador històric de la selecció.

El partit es va posar llavors tens i dinàmic, amb ocasions alternes a les dues porteries, fins que es va resoldre en un duel d’estibadors, el que van protagonitzar Giroud i Maguire. L’ariet gal acabava d’avisar amb una rematada forçada que va fer lluir Pickford, però a la segona ja no hi va haver absolució per Anglaterra. Griezmann va treure el seu compàs per dibuixar un enviament bellíssim en la seva precisió perquè el ‘9’ rematés de cap a gol, amb la involuntària ajuda del colze de Maguire dificultant la tasca del seu porter.

Kane, no al rescat 

Notícies relacionades

Qatar convertirà en un «museu» l’habitació de Messi durant el Mundial

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

Southgate va reaccionar immediatament, executant els seus dos primers canvis en el minut 79 de partit. Van entrar Sterling i Mount i el segon de seguida va ser decisiu. O això esperava Anglaterra. Theo Hernández va cometre penal a l’empènyer el del Chelsea, xiulat després que el revisés el VAR, i Kane va tenir l’ocasió de tornar a empatar el partit. Però aquest cop, després de la seva mirada fèrria als ulls de Lloris, va arribar un xut als núvols. La seva mirada, llavors, va quedar fixa en el teler que exerceixen d’estrafolari sostre de les tribunes de l’Al-Bayt.

Anglaterra ja no va saber aixecar-se del cop, i amb prou feines si va amenaçar amb una falta directa de Rashford que no va trobar la direcció adequada. El quarts de final va ser la seva última parada en aquest Mundial. Ja només queden França, el Marroc, l’Argentina i Croàcia. I només en pot quedar una.