Els marroquins de Barcelona ploren l’eliminació de la seva selecció

Perquè mai una selecció africana havia arribat a les semifinals d’una Copa del Món. D’allà a l’eufòria que hi havia desencadenada entre la parròquia marroquina. I potser d’allà a la reacció agredolça d’una derrota que podrien haver esperat, però no ho van fer. «¿Com havíem de creure que perdríem davant França si vam aconseguir frenar Croàcia, Bèlgica i Espanya?», es pregunta Haidar, a qui la confiança cega en Els Lleons de l’Atles el va portar de Reus a Barcelona per disfrutar del partit i poder viure l’alegria d’una victòria a Canaletes. No va poder ser. Tot i que l’episodi va deixar una altra imatge per a la història.

La imatge de tota una comunitat unida. La de tota una família que s’havia acostumat a despertar amb nervis per acabar celebrant al vespre. «Content he estat moltes vegades, però això d’aquest mes és inexplicable», s’escolta en un dels diversos grups d’amics que s’han format al carrer després del partit. Segueixen amb les banderes el coll, la marroquina i la palestina. I semblen consolar-se recordant tot el que ha passat. 

Sentir-se invencibles

Notícies relacionades

Qatar convertirà en un «museu» l’habitació de Messi durant el Mundial

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

La victòria davant Bèlgica que els va ensenyar el camí. Els penals davant Espanya. El gol de Youssef En-Nesyri davant Portugal. En definitiva, la il·lusió que els ha fet sentir invencibles. I així és com a mesura que passen els minuts es van adonant que les llàgrimes no tenen sentit. Que una tempesta emocional com aquesta no hauria d’espatllar el que han viscut. «És difícil assimilar-ho ara però el que ha passat en aquest Mundial no ho oblidarem mai. La selecció ha sigut capaç d’unir tots els marroquins. Els que viuen al Marroc i els que vivim aquí a Europa. I això no té preu», ens explica Tounarouze, que ha anat aprenent els noms dels futbolistes de la seva selecció al llarg del torneig.

Perquè al final d’això es tracta al futbol, d’unir amb la pilota el que separen moltes altres coses. Fins i tot de reconstruir il·lusions perdudes. Per això, fins i tot els que renegaven del futbol han acabat disfrutant de les gestes del combinat dirigit per Regragui, perquè veure’ls a ells els ha ensenyat que tot és possible. I per això, tot i que la festa hagi acabat entre llàgrimes, encara hi ha qui s’escapa fins a la Rambla per celebrar que han arribat fins aquí, que el relat estava escrit abans de la derrota. Criden «Visca el Marroc». I tenen temps per a un altre: «Eoooo, mabrouk 3lina, hadi al bidaya, mazal mazal’ (eooo, felicitats, això és el principi, fins i tot queda més)» que deixa entendre que després d’aquest Mundial ja no hi ha marxa enrere. Tornaran.