El boicot que no ha existit: el Mundial ha sigut un èxit rotund per a Qatar

L’èxit de Qatar és la constatació d’un presumpte boicot que mai va ser. El poc respecte als drets humans, la indissimulada homofòbia, el menyspreu mediambiental i la resta d’inacceptables tares democràtiques de la dictadura qatariana s’han anat difuminant en l’agenda pública per acabar cedint tot el focus a la pilota amb què l’Argentina i França buscaran la glòria aquest diumenge a l’estadi Lusail.

Les dades de les audiències televisives demostren que no només no hi ha hagut boicot a aquest Mundial, sinó que ha sigut el més consumit de la història. Segons les xifres aportades aquest divendres per la FIFA, els 62 partits disputats fins ara han acumulat una audiència de 3.270 milions de persones, i supera els 3.070 dels 64 partits (incloent-hi final i tercer i quart lloc) de l’edició celebrada a Rússia fa quatre anys.

Emissió més vista

A Espanya, l’eliminació en mans del Marroc de la selecció de Luis Enrique va ser vista per 12,6 milions de persones (70% de ‘share’), en un partit disputat un dimarts a una hora poc amigable per a la televisió, entre les quatre i les set de la tarda. És l’espai més vist en televisió en tot el 2022. L’Espanya-Alemanya de la primera fase va ser vist per 11,2 milions d’espanyols, el de Costa Rica se’n va anar als 10,8 milions i el del Japó, als 9,7.

📈 Más de 12,6 millones de personas (70 % de cuota) vieron los penaltis del España-Marruecos en @La1_tve, la mayor #audiencia del año en #television

➡ Además, récord histórico de visualizaciones en el día en @rtveplay, más de 5,2 millones

Más datos: https://t.co/fVmk51sKbl pic.twitter.com/7RV6GekNtZ

— RTVE Comunicación y Participación (@RTVE_Com) 7 de diciembre de 2022

De fet, el Mundial ha servit per evitar que La 1, cadena en obert que ha emès tots els partits d’Espanya i un total de 19, tanqui el pitjor any d’audiència de la seva història. Que el mateix ens públic hagi invertit 35 milions d’euros, una quantitat que les cadenes privades van entendre fora de mercat, en aquest paquet de partits dona mostres de fins a quin punt l’esdeveniment s’ha tractat amb una normalitat que no hauria d’haver tingut.

Estadis plens

El mateix ha passat sobre el terreny. Els estadis han estat pràcticament plens en tots els partits i els carrers de Doha han sigut un continu formiguer d’aficionats, especialment arribats de Llatinoamèrica i de països àrabs com el Marroc i l’Aràbia Saudita. La presència d’europeus ha sigut inferior a la d’altres Mundials, però no es pot obviar que aquesta edició s’ha celebrat al novembre i el desembre, períodes no vacacionals, i que tant el viatge com les pernoctacions eren luxes que no estaven a l’abast de qualsevol butxaca.

A banda de l’espontani que va aparèixer en el Portugal-Marroc amb una bandera de l’arc de Sant Martí per la pau i missatges a favor d’Ucraïna i de les dones iranianes, les reivindicacions de tall social i polític no han existit en el Mundial. No hi ha hagut manifestacions als carrers (estan prohibides per llei) ni gestos de protesta contundents, més enllà d’algun missatge aïllat. Tampoc, tot quedi dit, hi ha hagut incidents ni als estadis ni als espais públics, uns dels punts més positius del campionat.

El braçal censurat

Els mateixos futbolistes també han passat de puntetes per tot el que envoltava la celebració del torneig. El Mundial va arrencar amb el desig de set seleccions europees de portar el braçal de ’One Love’ en defensa dels drets de les persones LGTBI, però la FIFA va tallar d’arrel el moviment. Va amenaçar amb sancions disciplinàries, i llavors, amb nomésuna foto protesta d’Alemanya posant-se la mà a la boca, va morir la reivindicació. A jugar a futbol i prou, tot i que bé es podrà dir que almenys ho van intentar. No com Espanya. També és de destacar el gest dels jugadors de l’Iran de no cantar l’himne del seu país en el primer partit que van disputar contra Anglaterra, si bé la reivindicació era contra el seu propi govern, no contra Qatar.

Menció a part mereixen els centenars d’exfutbolistes que han participat a la festa, com a comentaristes televisius, convidats per la FIFA o en un altre tipus d’esdeveniments, i que han contribuït així al blanquejament del règim qatarià. La llista és tan immensa, des de Kempes fins a Casillas, passant per Stòitxkov i Ronaldinho, que es podria omplir més d’una pàgina de diari només amb els noms.

Inversió desmesurada

Notícies relacionades

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

Messi descansa a Rosario després de la desenfrenada celebració a Buenos Aires

El record que quedarà, en definitiva, és que Qatar ha sabut celebrar un Mundial amb format de Jocs Olímpics amb una eficiència sorprenent, fruit també de la desproporcionada inversió econòmica en l’esdeveniment, que ha convertit el país durant un mes en un immens parc temàtic del futbol, en un perfecte ‘Show de Truman’ per a futbolers.

Una taxista nepalesa predeia aquest dijous que aquesta Copa del Món servirà perquè hi hagi més aperturisme al país els pròxims mesos i anys. «A Europa esteu molts anys per endavant, però ara Qatar accelerarà per enxampar-vos», afirmava amb il·lusió. Els precedents amb altres dictadures que han acollit grans esdeveniments esportius no són gaire encoratjadors. S’haurà de veure.