Messi descansa en pau

Ja està. Ja és el més gran de tots els temps. ¿No queden dubtes, oi? Lligues, copes, sextets, pitxitxis, botes d’or, pilotes d’or, un mundial, el Mundial... Va donar tot el que podia, va aconseguir el que pretenia, va entregar tot el que li exigien... ¿Ja s’ha acabat la lletania?

Ja. Lionel Andrés Messi Cuccitini, pot descansar en pau. Viu i feliç, campió de l’últim títol que li faltava, va atrapar l’espectre que agitaven davant seu per discutir una cosa que té molt a veure amb la nostàlgia, amb l’atàvic, fins i tot amb la ficció, tot i que va passar. Messi va ser sempre més que Maradona en termes absoluts i numèrics fins a obtenir l’única cosa, l’última, que li faltava: la copa d’or. El títol definitiu. El va avançar marcant dos gols en la final. Ni Diego ho va fer el 1986.

La ‘concha de su madre’

«Vinga Argentina, som campions del món, la ‘concha de su madre’», va cridar Leo agafant el micròfon de la megafonia general, mentre l’equip celebrava el títol a la porteria ‘albiceleste’, els francesos eren al vestidor i l’organització muntava l’escenari amb la forma del logotip del Mundial. Aquest símbol de l’infinit que és Messi. No tornaran, no tornarem, a veure una cosa semblant. L’infinit és ell.

Leo va vèncer el mite en la millor final de tots els temps, amb un 3-3 que va negar la neoteoria que el futbol avorreix i no atrapa els joves. Sis gols en un duel apoteòsic, un formidable estira-i-arronsa, que l’Argentina va tenir guanyat amb el 2-0, que França l’hi va arrabassar empatant dues vegades i que va desembocar en els penals per tercera vegada en la història. Impossible una agonia més gran ni més dramatisme ni tanta concurrència d’herois: l’aparició de Di María, la de Kolo Muani, els dos gols de Messi, els tres de Mbappé, la mà del Dibu Martínez... 

Maradona va ser un proto Messi. Un antecedent més humà, amb les seves imperfeccions, en una època més dura per les salvatges entrades que l’assaltaven, però menys exigent, amb molts menys partits. Un anunci del que vindria amb el nou segle.

Un altre referent, amb diferents formes, també imperfecte, perquè falla penals de tant en tant (un de cinc a Qatar), tan ambiciós com aquell, líder indiscutible d’un grup d’humans assedegats de glòria, capaços de qualsevol cosa per entronitzar-se en un país que només batega, que només riu, que només és ric amb el futbol. Orgullós i vociferant, cantaire, que només va callar amb els dos gols de Kylian Mbappé, amb el tercer, amb el cor encongit fins que Montiel, el lateral dret del Sevilla, va col·locar l’‘inempatable’ 4-2. Messi s’havia elevat al capdavant de totes les estadístiques i va col·locar una guinda gairebé impossible de superar, només a l’abast, s’intueix, de Mbappé. Messi es va convertir en el primer de tota la història a marcar en tots els partits eliminatoris. Des dels vuitens a la final. I dos. Mbappé va fer un triplet (més un quart, de penal) que només li va servir per postular-se com el successor.  

La guinda definitiva

Potser el triomf de Messi es tracta de justícia divina, que no sempre compareix en el futbol. Potser sí que sigui la justícia poètica de la feina, de l’ambició del seu capità per avançar, per anar constantment més enllà. I en aquest més enllà, li van col·locar Maradona, a qui ha acabat superant. Primer en els rècords, després en els títols, ara en el reconeixement unànime. El primer argentí que va trepitjar el podi va ser Nery Pumpido, el porter de Maradona del 86.

Maradona va representar l’argentinitat més pura: l’eclosió des de la pobresa i la falta de mitjans a partir d’un talent innat i únic, fins a erigir-se en el líder del poble que replicava les elits i molt més estimat i molt més pur que aquestes. Maradona va estar lluny de l’Argentina mentre jugava a Europa (dues temporades al Barça, vuit al Nàpols, una al Sevilla) però sempre el van sentir pròxim.

Notícies relacionades

Argentina, campiona del món

Qatar convertirà en un «museu» l’habitació de Messi durant el Mundial

La distància, en canvi, va ser un inconvenient per a Messi, que va marxar als 12 anys sense haver sigut descobert i, per tant, sense la possibilitat de ser estimat. I quan van començar a adonar-se’n que era Maradona modernitzat, millorat, van veure que no era com el record del mite. Ni tenia el verb ni tenia el carisma que haurien pogut ajudar-lo a promocionar les seves superiors virtuts futbolístiques.

Messi ho té tot. I té, per fi, la copa que col·loca el món als seus peus.