India Martínez, amb vocació global

Tres compactes en menys de tres anys, amb la crisi de la indústria discogràfica, seria un somni per a qualsevol. «Jo segueixo complint el meu somni, sí. Al ritme natural que em demana el cor. I en realitat aquest és el meu segon disc de cançons inèdites; l'anterior, de versions, el vaig concebre com un regal», explica India Martínez. El seu nou treball, Camino de la buena suerte, va ser número u a iTunes així que va sortir (a principis de mes), i es manté al podi de la llista oficial de discos físics.

Per a aquest treball, la cantant va tornar a recórrer als seus «homes de confiança», als compositors i productors David Santisteban i Riki Rivera. «Vaig començar amb Riki, que també exercia d'arranjador, i ens faltava algú com el David per completar l'equip. I va ser quan vam notar que hi havia una harmonia increïble entre nosaltres. Disfruto molt a l'hora de començar qualsevol projecte», constata.

Misticisme

El quilòmetre zero d'aquest camí multilingüístic de la bona sort comença al Senegal. Amb la veu despullada d'India, cantant en wòlof, una de les llengües del país. La peça es titula Samandhi. «És una creació personal amb la qual experimento una mica. La introducció és molt espiritual i intenta ser una connexió entre l'home i la terra. Hi ha laments i cants al mateix temps, i volia un idioma que fos el més primitiu possible. De fet, aquest no té ni escriptura», explica. A la caràtula, és clar, no hi apareix la lletra de la peça.

Per pronunciar-la bé, va demanar ajuda a un amic senegalès que amb el mòbil li anava «donant les indicacions». «El que diu és que som naturalesa i que s'ha de cuidar i respectar sempre. I el final del tema s'entrellaça amb el següent, Mientras arde la llama».

El «foc purificador» és especialment protagonista en aquest àlbum, que agafa el relleu a l'element aigua que va inundar Trece verdades. «Em venia de gust agafar prestada aquesta flama per representar el foc interior que tenim dins i que ens fa sentir, que ens encén i a vegades ens crema i a vegades s'apaga –explica–. Però sobretot, el que busco és transmetre molt d'optimisme. I ganes de lluitar».

Un positivisme que, explica, es deu al seu moment vital. «Volia que quedés clara la meva postura, donar aquest missatge al títol de l'àlbum. De fet, no és el nom de cap cançó. És una frase de Los gatos no ladran [el tema que canta en acústic per a EL PERIÓDICO]».

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

A Martínez sempre l'han atret «els sons ètnics». «Des de petita vaig escoltar àrab i també romanès. Encara que sé que a la gent la sorprendrà que l'utilitzi en un tema. La meva estima per l'àrab es coneix, però aquesta altra fonètica també m'és familiar. Tant, que em vaig posar a compondre-la en aquest idioma amb Jake Bonkutiu [que entona un rap a la meitat de Tu si eu]. El toc exòtic es pronuncia amb la incorporació d'una flauta bansuri. I per obstinació de l'artista, també sona el saxo a Quizás. «Em sembla un instrument molt de foc». «Ya no creo en los cuentos de hadas», deixa anar en aquesta peça. «És l'única lletra que no és meva, és de Manuel Carrasco. I l'única dolorosa. Però a Solo tu jo ja començava dient «Cuando todo era un cuento de hadas».

El final del trajecte acaba amb Aicha del gran Khaled, cantada en francès. «Un compte pendent» que guardava des que va coincidir amb el rei del raï en un festival flamenc.