entrevista amb el cantautor
Joan Dausà :«La mort posa els problemes al seu lloc»
Joan Dausà interpreta en acústic la cançó ’També sóc jo’. /
Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) concep la seva carrera com un «univers global» en què la música i el cine estan entrellaçats. El seu disc de debut, Jo mai mai, li va propiciar una gira de més de 80 concerts que va rematar al Palau de la Música. Avui publica l'àlbum On seràs demà? Ell estarà demà assajant amb la seva banda.
-¿Com ho ha fet per en només dos anys formar part de l'star system musical català, guanyar un Gaudí per la banda sonora de Barcelona nit d'estiu, formar part del cartell del Canet Rock...?
-A mi no em sembla tan poc dos anys. Els he viscut dia a dia, de manera intensa i fins i tot analítica, decidint què havia de fer i què podia fer en cada moment. Perquè hi ha aquesta part d'anàlisi sobre com arribar a la gent. I potser és una de les claus d'aquesta velocitat de la meva carrera que jo no veig. He anat reinventant-me contínuament.
-I una altra vegada, de la mà de la companyia independent audiovisual Cameo, que va muntar la discogràfica per vostè i continua sent l'únic cantant del seu catàleg. ¿Fins a quin punt ells suggereixen, proposen?
-Són grans còmplices, però tot són idees meves. Ells accepten el joc. Jo faig la proposta, pensant que com més personal i a prop del món del cine estigui, millor.
-La primera i l'última cançó d'aquest segon àlbum són una al·lusió al primer. ¿Per què?
-Una de les coses que em van sorprendre del primer és la connexió que va tenir amb el públic, com la gent agafava les cançons i les adaptava a la seva vida. Vaig analitzar de què parlava en aquell primer disc i em vaig proposar un segon més intens i vital. Per això la primera cançó del nou, Més enllà, connecta amb M'hauria agradat: saltes, torna a començar. Encara que la gent s'espanti, trobaràs el que busques. És una declaració d'intencions: cal lluitar per allò que vols. I Epíleg allarga la meva història amb la Judit de Jo mai mai. És una conversa entre el narrador i ella en la qual tampoc es desvela què passa al final.
-Home, ¡estaria bé que acabés de manera positiva!
-(Rialles) La producció de la cançó dóna alguna pista. Perquè la lletra és trista, d'acord, però la producció és alegre, així que sembla que acaba bé, sí. Igual com el vídeo àlbum a manera de curtmetratge. Sempre busco vincles amb el cine. La protagonista, Aina Clotet, acaba rient per treure ferro. ¿Saps que ens vam arribar a plantejar fer-ho en pla comèdia? Ella seria Catwoman i jo Batman. Però vaig pensar que despistaria massa.
-L'atmosfera del disc està molt aconseguida. ¿Tenia clar que volia tornar a gravar en l'estudi Blind Records de Santos & Floren?
-Sempre he estat amb ells: en el primer disc, en la música del film. Formen part de la meva sonoritat i proposta. Anava allà i els deia «això és el que tinc, a piano i veu». I la producció de Santos, Floren i Axel Pi feia que les cançons creixessin.
-A més d'Alex Pi, la resta de Sidonie participa en la peça Quan ens creuem. ¿Com va ser?
-Per la proximitat amb Axel. Era una col·laboració natural. Cada cop coincidim més i en una d'aquestes els vaig ensenyar tres temes, vaig preguntar què els semblaven, els en vaig suggerir una en concret i així va sorgir.
-Amb la mateixa fluïdesa, suposo, que la col·laboració amb el realitzador Dani de la Orden [Barcelona, nit d'estiu], que firma aquest original videoclip/curtmetratge amb trossos de totes les peces del disc.
-M'agrada aquesta concepció sense límits: ¿És música o és cine? ¿És un disc, una gira? En aquesta interessant indefinició passen coses també interessants. No saps si és una banda sonora, un conjunt de temes pop... M'agrada crear un imaginari, un univers darrere de tot el que faig. Una personalitat que es carrega totes les pors de si després de Jo mai mai faria el mateix. He aconseguit que la gent no busqui un Jo mai mai 2.
-¿I tenia aquesta por de repetir-se?
-No, però la gent m'ho pregunta. Sabia que havia de ser més potent, més interessant, més pròxim a mi.
-La cançó Que no s'acabi mai comença: «En la línia de sortida/ faig estiraments...» Podria encaixar perfectament en el disc de Manel Atletes, baixin de l'escenari...
-És veritat. Toca córrer. He arribat a la conclusió que tots estem corrent [rialles].
-En Teo va a l'escola sorprèn com combina la tendresa de la seva entonació [canta amb veu infantil] amb la cruesa de la lletra.
-Vaig escoltar molt Eels, que té aquest so gairebé infantil i melancòlic, que t'acaricia, i històries dures basades en la seva vida. I em va semblar interessant aquest contrast.
-I a Quan soni la tendresa parla directament de la mort. ¿Hi pensa molt?
-En parlo més que no pas hi penso. La mort posa els problemes al seu lloc, ¡ens posa a tots a lloc! A tu, a les teves relacions... Et fa plantejar què vols tenir i amb qui; si estàs vivint el que vols viure. I també és un homenatge a la cançó La tendresa de Lluís Llach. Passi el que passi, podem seguir connectats amb moments sublims com escoltar una cançó tan preciosa.
-¿Qui era Joan Dausà abans de Jo mai mai?
-Ho dic orgullós: vinc del món esplai. D'estudiar Direcció i Administració d'Empresa a la Pompeu Fabra, que m'aporta aquesta part més racional i analítica. Quan no componc, penso i m'entenc com un producte, amb les seves fortaleses i debilitats. Formo part d'una estratègia ben entesa. Vaig muntar diversos grups, com Anar Fent. Se'm van despertar les ganes de fer teatre, vaig estudiar a l'Institut del Teatre, vaig passar per sèries de tele, el Club Super3, vaig fer teatre amb Broggi... I vaig saber que volia fer música i cine.
-Però, ¿hi ha antecedents artístics a la seva família?
Notícies relacionades
-Només el meu avi, Narcís Dausà Dausà. Un poeta, no conegut pel gran públic ni pel mitjà. Tinc les seves publicacions guardades amb un llaç. I no descarto rescatar alguns dels seus versos.