Clams, un grup especial

Clams és un grup de pop-rock que demà presentarà el seu primer epé (batejat com la banda) i videoclip, A sobre d'un coet, al Centre Cívic Urgell de Barcelona. Però, sobretot, és la culminació de molts somnis. I una banda molt especial, no només perquè entre els seus integrants hi hagi cantants amb necessitats especials.

Corria l'any 2012 quan el grup Pool va iniciar una experiència innovadora convidant per als seus concerts integrants de la Coral de l'Escola d'Educació Especial Mare de Déu de Montserrat. «La finalitat era contribuir a canviar la mirada de les persones amb discapacitat visibilitzant les capacitats. Fer de pont cap a la inclusió social», explica Artur Fernàndez (conegut per Turu), professor de l'escola, cantant, timoner i ànima d'aquest projecte, al qual s'han sumat components d'altres formacions de l'escena indie: Josep Maria Arroyo (baixista de Soon), Juan Carlos Luque (mandola, ukelele i percussions de Mery Lemon i Maika Makovski) i David Martínez (bateria de Makovski i d'El Teatre Magnètic).

«Vaig entrar a formar part de Pool amb ganes de fer pop-rock i passar-m'ho bé. I m'he trobat amb aquesta iniciativa que m'aporta moltíssim. No havia estat mai en contacte amb persones d'aquest col·lectiu i a molts els considero els meus amics, amb els nostres corresponents empipaments, ¿eh? Són gent molt sincera», explica Víctor Vico, guitarra elèctrica de Pool i Clams. «Hi ha una part no tangible importantíssima. Només cal veure el bon rotllo, el que transmeten. Si no estigués amb ells, em faltaria alguna cosa», afegeix Jordi Ribas, guitarra acústica i cors també de Pool, Clams (i Moony).

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

El nom de Clams va sorgir durant un assaig, cantant l'himne del Barça. I un dels moments més «emocionants» que recorda Albert Jerez (membre de la coral) va ser quan van actuar al Palau Blaugrana (en el descans del Barça-Olympiacos de bàsquet). Margarita Rius, la directora de la coral, està especialment contenta: «Són exalumnes de l'escola que quan van haver de deixar-la al fer-se grans els pares ens van plantejar: '¿I ara, què?' Les corals tradicionals no assumeixen aquest tipus de col·lectius. Així que ens hi vam llançar, sense saber si aguantarien el ritme...»

«Un dels objectius era fomentar les habilitats socials. I fixa't quanta autonomia, ¡quanta autoestima que han guanyat!», exclama Turu.