Vetusta Morla: "No pretenem fer una revolució tuitejada"

Amb un doblet a Barcelona, Vetusta Morla inicia, divendres que ve, 24, i dissabte, 25, al Sant Jordi Club, la gira per grans recintes del disc 'La deriva'. Un treball 

de depuració per seguir avançant, diuen. Pocs grups causen tanta confrontació entre seguidors i detractors: les seves ­lletres més críptiques van arribar fins i tot a ser analitzades per psicoanalistes a petició de la revista Rolling Stone. “Quan ens van parlar d’aquest article, vam pensar: ‘¡Que bé!, ¡per fi algú resol els nostres traumes!’. Però ni de lluny. Va resultar ser una anàlisi com qualsevol altra”, diu rient Juan Manuel Latorre, guitarrista i teclista del conjunt. 

L’estratègia de DOMINICAL és més introspectiva. Són ells els que autoexaminen les rotundes consignes de la seva última cançó estendard, contestant a ­preguntes inspirades en les seves estrofes.

‘Golpe maestro’

“Robaron las antenas, / la miel de las colmenas, / no nos dejaron ni banderas que agitar”

–¿Tenen sentit les banderes? Recordin que a Catalunya onegen amb força.

–Juan Manuel Latorre: El que vol dir precisament és que es poden tenir banderes. ­Banderes de coses que verdaderament importin. I ens han desposseït d’elles fent-nos creure que no importen. Que és igual el que facis. Hi ha una espècie de sistema que té la seva pròpia inèrcia, funciona d’una forma determinada i no admet matisos. Es poden recuperar moltes banderes. I si ens asseguéssim a parlar, estaríem d’acord en el que defensen. No és una qüestió de pertinença o no a algun col·lectiu. És qüestió de l’ésser humà. De la dignitat. Dels drets.

“Cambiaron paz por deudas, / ataron nudos, cuerdas / y la patrulla nos detuvo por mirar”

–¿S’estan incentivant guerres per interessos econòmics?

–J. M. L. : Exacte. I qualsevol persona de 

bé et dirà que no és del cas. No crec que ningú tingui els nassos de dir-te a la cara que està bé muntar una guerra per mantenir una indústria. Llavors, ­

asseguem-nos perquè això tan obvi no passi, ¡per favor!

“Llevaron los finales / a tierra de neutrales, / no nos dejaron líneas ni para empezar”.

–¿Per on començarien si poguessin arreglar el món, més enllà de la cançó denúncia?

–J. M. L. : Aclariment: no ens agrada que diguin que fem cançó denúncia o protesta. Les nostres lletres segueixen parlant de qüestions personals, d’emocions. De sentiments. També de ràbia, d’acord. Però no pretenem fer una revolució tuitejada. És una anàlisi personal: com digerim el que passa al voltant nostre.

“Fue un atraco perfecto, / fue un golpe maestro / dejarnos sin ganas de vencer. / Fue un atraco perfecto, / fue un golpe maestro / quitarnos la sed”.

–¿El desànim és el pitjor enemic de la lluita?

–J. M. L.: Probablement, sí.

–Guillermo Galván: De la lluita. I de tot. 

La vida és un estat d’ànim. La subjectivitat amb què es viuen els fets fa que es mogui el món. I la creació parteix directament de l’estat d’ànim. El desànim és el pitjor company. El verí més estès, per part de la gent que ens vol tenir inactius, en mode avió permanent. Però sóc optimista. Hi ha molta més consciència de tot el que està passant. Per exemple, l’àvia ja sap qui li pren els seus estalvis. I cada vegada són més els que avisen que, “senyors, això no pot seguir així”.

“Robaron las linternas, / la lumbre en las cavernas, / no nos dejaron mapas de la oscuridad”.

–’Mapas’ era el títol del disc anterior. ¿Quin nord marca la seva brúixola?

–J. M. L.: No tenim mapes. Ni tan tan sols tenim GPS [riuen]. Aquí és on entra la nostra part més intuïtiva, que és veure 

en cada moment què ens ve de gust ­explicar quan estem fent cançons. 

No arribes a una cançó com Golpe maestro i un disc com La deriva de qualsevol manera. Són fruit del que et preocupa, t’emociona, et fa reflexionar. És la gràcia de 

la incertesa.

“Vendieron humo y calma, / lingotes de hojalata, / palacios de ceniza y cartas sin marcar”.

–¿Què haurien de fer els polítics per recuperar la credibilitat?–Juan Pedro MartÍn, ‘Pucho’: Actuar en conseqüència amb el que diuen. Tots són promeses i programes electorals que després queden en foc d’encenalls.

–G. G.: I ser menys polítics i més ciutadans. Que recordin que han d’exercir la responsabilitat política que els han atorgat. Al final, tot queda en un camp tan virtual que els programes sembla que ni existeixin. La distància entre el polític institucionalitzat i el ciutadà és tan gran, defensa coses tan diferents de les verdaderes necessitats… El polític ha de tornar a ser un ciutadà al servei del ciutadà.

–J. P. M.: I ho han de fer de pressa. La solució està en les institucions. És una responsabilitat de la classe política. Em treu de polleguera que mirin cap a una altra banda, que criminalitzin determinades actituds socials, i veure les seves cares de desconcert quan la realitat els esquitxa. Que canviïn la situació en lloc de culpabilitzar els ciutadans. I que es guanyin la confiança. Si l’hem perdut, és clar que és per culpa seva.

–G. G.: Els polítics han de pagar pels seus errors. Els seus actes han de tenir conseqüències. Espanta comprovar com funcio­nen certs processos judicials, com treuen del mig el jutge instructor… N’hi ha per fer una pel·lícula de gènere. Hi ha massa casos, massa coincidències, i això et porta a pensar que aspirar que tot culpable sigui declarat com a tal, amb la seva corresponent pena, no serà fàcil. Quan és importantíssim, i no solament per un tema econòmic, també moral, saber que hi ha una persona que s’ha demostrat que és un pocavergonya. O institucions senceres que han incorregut en fraus. Que això no tingui conseqüències, i fins i tot que el missatge que anem donant a les futures generacions és que no passa res, ¡és horrorós!

–J. P. M.: I més en aquests temps que vivim, amb fenòmens com el de WikiLeaks, en què tota la merda surt.

–G. G.: Sembla fins i tot que la societat està com immunitzada. Es demostren els casos de corrupció i després no passa res. Ja va sent hora que posin fil a l’gulla. Que els polítics comencin a ser persones com nosaltres, que agafin el tren, l’autobús… que baixin de la seva nau espacial.

“Fundieron plomo y cobre, / pusieron sal en sobres. / Alerta, hay un testigo. / Nos han dejado vivos. / Fue un atraco perfecto, / excepto por esto: / nos queda garganta, puño y pies. / No fue un golpe maestro, / dejaron un rastro, / ya pueden correr. Ya vuelve la sed”.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

–Aleshores, ¿hi ha esperança en la deriva?

–J. M. L: ¡És clar que sí! Hem de veure les coses des de la talaia de l’esperança i de l’optimisme. Des de l’ètica de les causes ­perdudes. No perquè hi hagi d’haver una recompensa, sinó perquè és el millor punt per veure el que passa, per sobreviure. ­Insisteixo: el desànim és un verí que no ­permet construir res. Això només és ­possible des de la il·lusió.