Karen Souza, la veu que torbaria a Marlowe

Ella mateixa diu que hauria d’haver nascut en una altra època. Potser a principis del segle passat, per haver arribat a la plenitud de facultats vocals que exhibeix ara als anys en què Philip Marlowe es recolzava en una barra i es deixava seduir per dones de vida hermètica i veu profunda en locals de mala fama. No costa gens imaginar Karen Souza en aquest marc: l’escenari en penombra, el fum accentuant el misteri i, de sobte, una presència magnètica cantant... 'Personal Jesus'. La de Depeche Mode, sí. O 'Creep', de Radiohead. O 'Billie Jean'. O fins i tot el 'Get lucky' de Daft Punk i Farrell Williams.

Perquè aquesta és la proposta musical d’aquesta cantant nascuda a Buenos Aires als 80 i de qui poca cosa se sap que no tingui a veure estrictament amb la música: un viatge del jazz a tots els gèneres musicals. I viceversa. Karen Souza –nom artístic: el real és un altre enigma– va debutar amb el micròfon posant la veu a temes electrònics, i després va fitxar per una discogràfica per cantar el que fes falta. Quan a la companyia se li va acudir passar per un filtre jazzístic els temes dels 80 en el projecte 'Jazz and 80s', va pensar que aquella veu greu i sensual que convertia tres notes en una atmosfera podia resultar molt en el disc. I així va ser com Karen Souza va rebre una invitació per provar fortuna en un gènere que havia escoltat molt però que no s’havia atrevit a abordar. Per provar-lo i per quedar-s’hi.

“Després de donar-hi moltes voltes, en el jazz i la bossa nova he trobat la meva zona de confort –explica per telèfon des de Buenos Aires–. Però si alguna cosa m’agrada de la música és la possibilitat que ofereix de barrejar-ho tot, fins al punt que crec que no puc parlar de gèneres per separat. M’agraden la majoria, i me’n puc sortir en tots. De fet, tinc miniprojectes en uns quants. Però, després d’aquesta experiència, el jazz m’acompanyarà sempre”.

Apropar al públic al jazz

Amant de Miles Davis, reconeix que arribar fins a ell no és fàcil, però espera que propostes com la seva, basades en temes pop i rock àmpliament coneguts, contribueixin a acostar la gent al mític trompetista. “Les adaptacions que nosaltres fem són més fàcils d’escoltar que els temes de Miles Davis, així que el públic pot començar a educar l’oïda amb nosaltres i, amb el temps, acabar disfrutant dels seus temes”, assegura. I el viatge es pot fer en sentit invers: “Que persones d’una certa edat que estimen el jazz i no s’acostarien mai a Creep la descobreixin a través de la nostra adaptació i arribin així fins a l’univers de Tom Yorke. Això és molt interessant”, assenyala.

¿I creu que als fans del líder de Radiohead els agrada sentir aquest tema emblemàtic desproveït d’èpica i amb una atmosfera tan diferent de l’original? “Bé, a qui sigui molt tancat pel que fa a gèneres probablement no –reconeix–, però jo crec que s’han de trencar les estructures, dinamitar les etiquetes: la música és música”. I a ella li agrada, sobretot, sentir-la. Aquest és el criteri fonamental per escollir els temes que la banda, amb Karen al capdavant, adapta. “M’han d’arribar, els he de viure, perquè si no, no els puc transmetre –diu–. Les adaptacions solen partir de la veu, però ho fem tots els membres de la banda junts. Anem acomodant el tempo, buscant els arranjaments... I hem de sentir que fem alguna aportació a la cançó. Si no, per més que ens agradi, no la versionem”.

Concerts a Espanya

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Les versions de Karen Souza, les adaptacions aparegudes als àlbums 'Jazz and 80s', que van tenir continuïtat a 'Jazz and 70s' i 'Jazz and 90s', van ser recollides en dos àlbums, Essentials i Essentials II, que acaben d’aparèixer publicats en un disc doble: 'The essential collection' (Warner). Però aquestes peces no són els únics temes del seu repertori: el 2012 va llançar un disc de cançons pròpies, 'Hotel Souza', que va tenir una excel·lent acollida als Estats Units i que va portar la banda fins i tot de gira pel Japó. Ara s’ha decidit a travessar l’Atlàntic per desembarcar dimarts a Barcelona (Luz de Gas) i dimecres a Madrid (sala Galileo Galilei). “És la primera vegada que vinc a Espanya amb el meu espectacle. Fins ara només havia estat a Eivissa, fent turisme [s’endevina un somriure a través del telèfon]. Avui dia, la música arriba a tot arreu, però un concert és una manera diferent, i més intensa, d’arribar-hi”, diu.

¿Què trobaran els que s’acostin al seu? “Pel que fa a repertori, una mica de tot: versions i també temes propis, perquè puguin conèixer totes les nostres facetes”, respon. I encara que no s’atreveix a concretar perquè no coneix els espais on actuarà, sí que té clar què vol oferir: “Proximitat. No sóc gaire empàtica amb la modernitat en general. M’agrada recrear el que es feia als bars de jazz: actuar en llocs petits, amb el públic molt a prop; l’ambient en què la proximitat primer intimida, però que després potencia la complicitat i l’audició”. Un ambient en què, com aventuràvem, només hi falta Philip Marlowe.