El folk minimalista de l'australià Cody Dillon arriba per primera vegada a Europa

La simpatia i humilitat de l'australià Cody Dillon captiven sense remei. Igual que la seva proposta musical, alimentada sobretot pel folk nord-americà, però també per la música tradicional irlandesa (qüestió de gens, per part paterna) i la del seu país d'origen. Aquest professor d'anglès, surfer i músic autodidacte també és un viatger incontinent que després de recórrer els Estats Units de costa a costa va compondre un deliciós disc que va batejar 'Blood Moon'. Dillon debuta per Europa i ha elegit Catalunya com a quilòmetre zero: dijous tocarà a la sala Heliogàbal de Barcelona (compartint escenari amb el cantautor Xebi SF); el dia 11, a la plaça del Mercat de Sant Feliu de Guíxols; el 12, als jardins de la Mercè de Girona (Vermutetja’t), i el 17, al bar L’Escola de la Pera (Baix Empordà).

Aclariment: el títol de de l'àlbum, 'lluna de sang', està justificat des de la mateixa caràtula, en què surt ell tocant la guitarra en un bar amb aquest nom il·luminat amb llums de neó. "És l'únic bar de Marfa, Texas, i a sobre és molt petit. Però hi van molts cowboys i artistes. Als anys 70 es van mudar a aquesta població un munt de músics, atrets pels búnquers i les instal·lacions militars que encara hi ha disseminats. És un lloc molt bohemi que ha acabat sent el destí de gent interessada per la música i l'art en general", explica Dillon.

En un vell Chevron

L'inspirador i iniciàtic viatge que Dillon va fer el va portar a conviure, relata el cantautor, amb sis amics "en un vell i gran camió Chevron", que s'alternaven per conduir, "a dormir en tendes de campanya, la meitat de les vegades, les altres en habitacions de motels…" El periple va durar tres mesos. I ell era qui feia de GPS, a la recerca de "ciutats, estudis de gravació, tots els llocs mítics relacionats amb la música, com Nashville, Memphis…"

Total, que va tornar amb unes noves vivències que va voler ajuntar amb els seus records a Terrygal, el poblet al nord de Sydney que el va veure néixer. I amb la seva guitarra, banjo i harmònica, aconsegueix ara fer vibrar l'audiència interpretant unes cançons que inclouen referències evidents a Bruce Springsteen, en la versió que fa del clàssic 'I'm on fire'. El Boss, assegura, és el seu "heroi". "El meu pròxim disc serà com més semblant millor a les cançons que Springsteen encara no ha escrit", assegura, entre rialles.

I referències també al gran Johnny Cash, a qui esmenta a la cançó que aborda en un acústic exclusiu per a EL PERIÓDICO, assegurant que "la felicitat és un dipòsit de gasolina, Johnny Cash i les estrelles envoltant-te". "Això és tot el que necessito quan viatjo", insisteix. Quan va recórrer la seva Austràlia natal, amb les "carreteres també tan rectes", es va proveir de "cinc cassets" de 'Man in black'. "M'agrada viatjar de punta a punta. Tan lluny com sigui possible", sospira.

La importància de la simplicitat

Dillon defensa la seva formació autodidacta. "Quantes vegades tres acords són suficients. El que més importa és la història, la simplicitat. Quantes vegades menys és més", subratlla. Assegura que "molta gent que ha estudiat música cinc anys al final l'odia i l'abandona". Ell va començar amb 20 anys, en galeries de Sydney (Warehouse) en què habitualment es concentren artistes de tota mena. "Es reuneixen i pugen a l'escenari actors, mags, cantants… i al final posen el micro obert i donen l'alternativa a qui vulgui. I és quan pugen des del típic poeta borratxo a qui li agafa per insultar el públic a conats d'artistes com jo. La meva primera vegada ho vaig fer empès per un amic i vaig tocar fatal", recorda. "Va ser un desastre. Però ho has de fer malament per poder millorar".

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Cody Dillon segueix sent un assidu a aquests llocs, formiguers de creativitat, on irremeiablement han anat més d'un dels seus alumnes de classes d'anglès. "Amb internet, tot se sap. Perquè, ¿saps què? Sempre m'he negat que aprenguin anglès a través de les meves cançons". Un dels seus deixebles va resultar ser "el pròxim ministre de Mongòlia". "El seu nom és tan difícil de pronunciar que el vam rebatejar Hugo. El seu gendre és el propietari de l'únic club de música underground de la capital mongola, Ulan Bator. I vaig acabar tocant no només al seu local, també al festival més important d'aquest país", explica. Aquesta va ser la seva primera experiència en directe a l'estranger. Ha recorregut l'Índia, on va viure tot un any, i també el Japó. Ara li toca Europa.

Del panorama artístic australià, recomana Paul Kelly --"el nostre Leonard Cohen", assegura--, "Nick Cave, és clar, Fraser Ross i la banda Dirty Three". Serà qüestió de fer cas al seu GPS musical.