Egon Soda, el pop més barbut

Amics des de l'institut, els sis van fer de la música el pilar de les seves vides. Les visitamos durant la gravació del disc 'Dadnos precipicios'

Ricky Falker i Ferran Pontón interpreten ’La recuperación’ en acústic directe / RICARD FADRIQUE

7
Es llegeix en minuts
NÚRIA MARTORELL

Esmentar Egon Soda és cantar l’alineació del dream team més inquiet del panorama musical en castellà, amb dos capitans barbuts (bé, com la resta) en perfecta harmonia. Abans eren un grup d’amics imberbes que es van conèixer a l’institut. Van trigar 10 anys a treure el seu primer disc. I després cinc a llançar el segon. Facturen un pop-rock amb influències del folk americà, i han anat forjant la seva interrompuda trajectòria a la vegada que guanyaven una indiscutible reputació com a productors i integrants dels conjunts més reconeguts de l’actualitat. Sobrats de pèl i de talent, Ricky Falkner i Ferran Pontón cohesionen una troupe de quatre grans músics més que, com ells, militen en altres formacions.

Els visitem en plena gravació a La Casamurada (Banyeres del Penedès, Tarragona), l’estudi que una vegada més acull la gestació del seu nou àlbum. Es tracta del tercer i, per una discutible regla de tres, es dóna per fet que ha de ser el de la consagració. Encara que el títol demostra el poc respecte que els inspiren aquesta mena d’expectatives: Dadnos precipicios.

Egon Soda es troba en stage de concentració (bé, i de diversió). La meitat viu a Madrid i l’altra, a Barcelona. De manera oficial s’han sumat a l’equip definitiu Charlie Bautista (teclats) i Ricky Lavado, el percussionista que, indiferent a l’enrenou, segueix al migdia profundament adormit al sofà del menjador, amb l’últim llibre d’Andrés Calamaro (Paracaídas y vueltas) obert damunt la seva feliç panxa.

'Gran hermano' musical

La Casamurada és una masia del segle XIII del baixista i compositor del grup Lax’n’Busto (Jesús Rovira), que el 2007 la va rehabilitar de manera que les habitacions donen directament a l’estudi. El que ve a ser una espècie de Gran hermano musical (d’alt nivell cultural, això sí), en què no falten Dry Martinis, gintònics, Manhattans i Bloody Marys (que carreguen de tabasco) a plena llum del dia. El despertar, a prova de ressaca, el va avançar fa quatre dies Ferran Pontón en un intempestiu rampell de creativitat. El compositor els va desenganxar dels llençols amb els lluminosos acords de la seva guitarra acústica, improvisant una lletra sobre diluvis universals. Ja amb el paraigua de la resta dels integrants, van acabar gravant el tema (Diluvio universal) i el van escollir per tancar el disc.

A aquesta imponent casa al mig del camp hi arriben col·laboradors ben diversos. L’il·lustrador Carlos Saldarriaga fa uns quants dies que conviu amb ells, amarant-se de les seves noves composicions i aquarel·lant les seves cares al seu aire. Un dibuix de tots sis, amb un inquietant aspecte d’ectoplasma, es converteix en la caràtula del compacte, que veurà la llum el 23 d’octubre (Naïve). El seu germà Julián Saldarriaga (integrant de Love of Lesbian) i Gonçal Planas (Mi Capitán) van passar la nit anterior a l’estudi i, de matinada, es van marcar uns etílics cors a la peça Reunión de pastores, ovejas muertas, que comença així: “Se nos quemó la cena/ y nos gustó el ahumado. Luego nos comimos a los invitados...”

Enric Montefusco (el cantant del liquidat grup Standstill) arriba just abans de dinar. No sap res del banquet de la nit anterior. S’asseu al davant de Lavado, que segueix noquejat al sofà, i acaricia l’immens gos de la casa, el Boira (el nom li fa justícia, amb els seus núvols negres sobre el pelatge gris). A la tarda, Montefusco forma part de la nòmina de col·laboradors i deixa gravada la seva imponent veu a la cançó Roble inverso.

El dúo cabeza

El disc el van gravant sense assajos previs, fent honor al títol. No en necessiten. Tots són músics experimentats i compenetrats. I les cançons que immortalitzen tenen garantia: compten amb la bellesa i la dimensió literària que identifiquen aquesta banda bicèfala.

“Jo escric les lletres pensant que les cantarà Ricky. I és així quan flueixen amb naturalitat. És més, només són reals en el moment en què ell les interpreta. ¡És Ricky qui les converteix en una lletra de cançó!”, insisteix, humil, Ferran Pontón (Barcelona, 1976). El lletrista i guitarrista d’Egon Soda és fill de l’editor Gonzalo Pontón. Ha sigut i és llibreter a El Celler de Llibres, i, des de fa tres anys, flamant editor de Pasado & Presente. Sempre he intentat escriure. Vaig tenir la sort de conèixer de molt jove els meus germans musicals: Ricky Falkner i Xavier Molero, i junts vam començar a gatejar en això de la música. Com que el temps no és igual de coix per a tots, ells van tenir clara la seva vocació i també el seu futur, i jo vaig buscar el meu lloc a prop de les paraules. He sigut i sóc llibreter, escriptor de cançons i un guitarrista afortunat de créixer amb Pablo Garrido [l’altre guitarrista del conjunt]. Si hi ha alguna cosa semblant a la felicitat, dormo al seu costat”.

Ricky Falkner (Barcelona, 1975) també és molt conscient de la màgica simbiosi que ha establert amb Ferran Pontón. “Som com les peces d’un puzle”, assenteix el cantant i multiinstrumentista. “A casa meva sonava música constantment, de Beach Boys a Elvis i de The Band a Joe Cocker. Això, al cap i a la fi, va marcar la meta per a les meves ambicions. Primer va ser el piano a casa de la meva àvia Elsa, de molt petit. Poc després, la reunió amb el grup, decidint quins instruments tocaríem cadascú, i d’aquí a assajar tant com podia. Perseguint aquesta meta original, he ocupat la resta del meu temps produint discos i coneixent músics i enginyers increïbles”, relata el que podria ser la versió catalana de Quincy Jones (Ricky segueix sent un dels productors més reclamats).

El fantasma de la niña

Notícies relacionades

El rock americà predomina en la música de Dadnos precipicios, però també hi ha espai per a aires progressius i el latin, per a la brisa mediterrània i fins i tot algun bri de soul, amb unes lletres impregnades del poemari de Walt Whitman. Si s’ha de buscar un concepte, un fil conductor, seria el de “la unió natural” davant els envits “d’una vida suposadament moderna”, explica Portón. Per això el campestre entorn de l’estudi és el millor: “Enmig de la naturalesa i en aquesta casa tan antiga, amb els fantasmes cohabitant a la part on només Ricky s’atreveix a dormir”, riu Ferran. Ricky, que porta la seva habitual gel·laba, no s’immuta, i això anima el compositor a seguir amb el tema: “Ricky és el nostre xaman. I, ¿saps què?, al final tot va agafant un punt de pel·lícula d’Amenábar. O, millor encara, del fantasma de la nena, que de tant en tant li agafa per fer-nos una visita...”. Amb aquesta espessa barba i melena lleonina, difícilment Ricky adquirirà el rol de nena, per més que es resisteixi a posar-se pantalons. I això de portar gel·laba, ¿a què és degut? “És còmoda i fresca. La primera vegada que me la vaig posar va ser precisament aquí, a La Casamurada. I, des d’aleshores, és la meva granota de treball”.

‘La recuperació' és la cançó elegida com a primer senzill. “El miedo es el valor de los demás/ tu miedo es el valor de los demás”, repeteix com un mantra Ricky amb la seva reconeixible veuassa. “Com passava a Nueva Internacional, del disc anterior [El hambre, el enfado y la respuesta], és una lletra amb dos nivells de lectura. La recuperació és el que el país vol que passi, una anhelada realitat. I també hi ha la clau més introspectiva: es pot veure com una lluita interna, una batalla que lliures amb tu mateix. Tots volem sortir del pou, que acabi de caure la pedra, tocar fons, i que tot torni a pujar. A tots els nivells”. La por sempre ha sigut utilitzada com a arma política. La por paralitza, però també impulsa a la fugida. “Dadnos precipicios” és un vers d’una de les cançons: La manada. Una lletra plena de preguntes, que comença així: “¿Qué será de nosotros?/ ¿Qué será de la lucha sin fin?/ Pienso en Solentiname/ y en Atahualpa”. A la tornada sona la frase que ha inspirat el títol: “Dadnos precipicios y os daremos alas”. “Resumeix l’esperit de l’àlbum. Llancem-nos, a veure què passa. I si resulta difícil, ja ens plantejarem com superar-ho”. Contra la por, doneu-nos Egon Soda.