'La ciudad oculta': viatge al·lucinat a les entranyes del subsol

Quan Víctor Moreno viatjava amb metro sempre es quedava pensant què hi havia entre les estacions, aquest espai en negre que li passava fugaçment davant els ulls. Per això va voler obrir una claveguera, treure el cap a aquest abisme i explorar un hàbitat tan pròxim, però al mateix temps tan desconegut per a la major part de la població.

Així sorgeix La ciudad oculta, un documental en clau experimental en el qual l’espectador s’endinsa en un univers paral·lel a través d’una experiència immersiva, com si ell mateix fos un explorador en un planeta desconegut ple de racons ocults i situacions inesperades. Una aventura en primera persona gairebé en clau marciana.

«M’interessava construir un imaginari nou, i a partir d’aquesta idea, em va ser fàcil establir una relació amb cert imaginari de ciència-ficció, ja que tant el subsol de la ciutat com l’espai exterior són llocs que necessiten de les nostres construccions per poder estar-hi», explica a EL PERIÓDICO Víctor Moreno, responsable també de la magnífica Edificio España. Tota aquesta xarxa de túnels sempre ha estat vinculada amb el passat de les ciutats, però no era això el que buscava retratar el director, sinó com aquest revers ocult sota els nostres peus també es troba ancorat en el nostre present. I no obstant, sembla quan el trepitgem, sembla matèria extraterrestre.

A l’interior la foscor és l’element que ho impregna tot. Al mig d’aquest buit negre i insondable, els sentits es desperten, també l’instint de supervivència més primitiu i animal. A poc a poc comencem a apreciar petits detalls que adquireixen un caràcter gairebé revelador. «Hem renunciat a la trama i a uns personatges per posicionar-nos al centre de les sensacions», continua el director. Una llum, un reflex, un joc d’ombres es pot convertir en una imatge totalment inèdita i carregada de simbologia espectral, entre l’al·lucinació i el malson.

Moreno reconeix que no va ser un rodatge fàcil. Les màquines eren pesants i havien de travessar llocs de difícil accés, havien de portar màscares i detectors de gasos. També, lluitar contra la claustrofòbia. Encara que totes aquestes dificultats motivaven més l’equip a continuar amb el seu paper d’aventurers del subsol.

Idea de desorientació

«La meva idea era no tenir un mapa, perquè s’entengués millor la idea de desorientació que es té quan s’entra en un submon, en el qual et trobes totalment perdut i no tens coordenades ni una brúixola. Però en el fons és una pel·lícula molt planificada perquè havíem de saber els espais on rodar, i en aquest aspecte la col·laboració del personal va resultar essencial per trobar aquells llocs que ens interessava mostrar».

Notícies relacionades

'La ciudad oculta': a les entranyes de Madrid

Callar per cridar més alt

Al llarg del recorregut ens hem topat amb màquines, operaris que treballen, milers d’engranatges que contribueixen que la ciutat que hi ha a dalt pugui funcionar i, per descomptat, con tota la flora i la fauna que s’amaga rere aquestes parets de formigó, en passadissos en els quals pràcticament només hi cap un rosegador i en els quals ningú s’imagina que hi pugui existir vida.

El director volia compondre una simfonia urbana, i per això els sons de la banda sonora es converteixen en peces fonamentals per percebre en tota la seva intensitat la proposta a una escala sensitiva. Van gravar directament de l’ambient i en postproducció es va barrejar amb música experimental de Juan Carlos Blancas. «M’agrada pensar que el resultat és un so molt líquid, no saps la forma en què es barregen les diferents capes, només que tot t’embolcalla, que ets en un lloc fascinant i estrany, però sense escapatòria».