El que té dues cares és la immigració

‘El corredor del fuet’

Un equip de reporters d’EL PERIÓDICO, Elisenda Colell i Zowi Voeten, acumula ja tres entregues d’una sèrie que han titulat El corredor del fuet, en la qual expliquen el creixement en paral·lel entre Ripoll i Alcarràs de la indústria càrnia, la immigració i el suport electoral a la ultradreta local d’Aliança Catalana. És a dir, el vincle entre creixement econòmic, arribada de treballadors d’altres països i reptes en la convivència entre diferents. L’historiador britànic Timothy Garton Ash, al seu magnífic llibre Europa, recull una cita de Max Frisch que sintetitza el fenomen: "Es va demanar mà d’obra i el que va arribar van ser persones". Europa és inviable avui sense l’arribada de contingents de l’exterior que compensin la seva corba demogràfica en caiguda lliure. Però ni els que necessiten aquesta mà d’obra ni els que es concentren en la defensa dels drets de les persones que arriben es preocupen del repte que comporta per a la convivència.

El consens europeu

Notícies relacionades

Una descàrrega d’ira que busca aniquilar

Ayuso crearà un centre per a homes víctimes de violència sexual

La història d’Europa en el primer quart del segle XXI es pot sintetitzar en dues frases. Una és de Mario Draghi quan va aconseguir foragitar de l’euro els voltors financers a l’assegurar el juliol del 2012 que el BCE faria "whatever it takes" (tot el que sigui necessari) per salvar la moneda única abans d’acabar "i serà suficient". L’altra és d’Angela Merkel l’any 2015, quan Alemanya va rebre una allau d’un milió de sol·licituds d’asil de refugiats procedents de la guerra de Síria i va sentenciar: "Ho aconseguirem". Està sent més complicat complir el propòsit de Merkel que ho va ser completar el de Draghi. Els recents atemptats a Alemanya han portat l’actual canceller a obrir la carpeta prohibida de l’expulsió de refugiats. Gestionar la convivència entre diferents continua sent molt més complicat que gestionar els tipus d’interès. Però, just abans de finalitzar l’anterior legislatura, el pacte sobre la immigració en el si de la UE va establir les bases per afrontar el repte: afavorir la immigració legal que es necessita i endurir la persecució de les arribades il·legals reforçant els controls i les expulsions. La recepta europea es podria sintetitzar així: "Tancar les fronteres i obrir els consolats".

El PSOE i el PP, el PP i el PSOE, formen part d’aquest consens europeu tot i que s’esforcin un dia sí i l’altre també a fer veure que no. Un consens incompatible amb els populismes, siguin d’extrema dreta o d’extrema esquerra. Europa no pot prescindir de la immigració i integrar-la no es produeix de manera màgica com es va demostrar en els atemptats de Barcelona i Cambrils. Ni Sánchez és un chavista veneçolà ni Feijóo és la marca blanca de Vox. Aquestes ocurrències permeten guanyar-se la vida als assessors polítics, però no solucionen cap dels problemes que tenen els ciutadans, siguin els que s’acovardeixen quan se senten minoria al seu barri o siguin els que necessiten treballadors per a les seves empreses. En el primer Fòrum Econòmic i Social del Mediterrani, Robert Kaplan va encoratjar Europa a reconèixer-se en la immigració com han fet els Estats Units. El llast és que, com escriu Garton Ash, "l’islam ha sigut, durant segles, l’Altre que ha ajudat a definir Europa".