Gorka Merchán explora els tabús sobre ETA en el seu primer film

Gorka Merchán (Sant Sebastià, 1976) titula el seu primer llargmetratge amb el nom del poema més recitat de Gabriel Aresti.La casa de mi padresorgeix de sentits versos i del compromís "ètic" d'afrontar, segons les seves paraules, el conflicte basc i el terrorisme que imposa ETA amb la certesa que "la violència i l'odi no porten enlloc".

El director s'acosta a "un tema tabú" des del dolor d'una família trencada per l'abisme polític: el germà petit està amenaçat per negar-se a pagar l'impost revolucionari i el gran, que és militant de l'esquerraabertzale, és pare d'un activista de lakale borroka.

EL FINAL DE LA TREVA

El rodatge, que transcorre per aldees allunyades de Guipúscoa, va començar el 7 de juny, dos dies després que ETA trenqués la treva. "Va ser un cop moral", assegura Iker Monfort, coproductor d'aquesta pel.lícula, que compta amb Juan José Ballesta, Verónica Echegui, Emma Suárez i Carmelo Gómez, uns actors molt sol.licitats aquests últims mesos. Després que s'anunciés el final dels dies de treva, els permisos concedits pels ajuntaments, de sobte, van començar a caure. "Es va complicar. Els actors, lògicament, es van espantar. Ningú vindrà a engegar-nos un tret, però sí que poden venir amb crits i pancartes. Per això anem alerta", diu.

En una d'aquestes escenes cancel.lades havia d'esclatar un autobús enmig de Sant Sebastià. "Ara, per cautela, l'ajuntament no s'atreveix a donar-nos el permís. La gent es pensaria que és un atemptat real". Monfort comparteix la producció deLa casa de mi padreamb una empresa catalana, Media Films, i una altra de madrilenya, Videntia Frames. Quan fa tres anys els va arribar el guió, es van plantejar la possibilitat de rodar a Cantàbria. "I va arribar el miracle: ETA va anunciar l'alto el foc, i vam poder afrontar la preparació del rodatge amb tranquil.litat i total llibertat creativa."

Una de les seqüències més complicades té com a escenari el cementiri de Zarautz. Les càmeres, per un dia, acompanyen les flors iikurriñesen aquest paratge marcat pels greuges i els patiments. Gorka Merchán capta els plors d'Emma Suárez i de Verónica Echegui a uns escassos passos de la tomba de Jon Paredes Manot,Txiki, militant d'ETA afusellat el 1975 pel franquisme. A prop hi ha el panteó on la banda terrorista va amagar fa sis anys un artefacte explosiu amb la finalitat --fallida-- d'atemptar contra dirigents del PP en un homenatge a José Ignacio Iruretagoyena, el regidor de dretes assassinat el 1997 per ETA.

Notícies relacionades

L’enverinadora de marits torna a Roma

Kaufmann i Damrau, poder i sensibilitat

LLOPS, USURA I ARMES

"Hi ha massa odi en aquesta terra. Alguns s'han convertit en el que més odiaven, en la mateixa cosa contra la qual van començar a lluitar", diu el director, convençut que la història que planteja no agradarà "a cap extrem". Res a veure, segons ell, ambEl lobooGal. "El dolor no és exclusiu de ningú. Tota la societat basca és víctima i a la vegada culpable, alguns per omissió. ¿No és igual d'assassí un etarra que un policia? Matar deslegitima qualsevol postura". Com el poema d'Aresti, la seva pel.lícula parla de llops, usura i armes.