LA NOBLESA DE LA SALSA

Últimament sembla que de tot fa 30 anys. O 20, o 40. Xifres rodones que donen cobertura a operacions de revival amb gran rendiment mediàtic. Rubén Blades no les necessita per demostrar la seva brillantor, però com que fa quatre anys que la seva carrera discogràfica està estacionada per les seves obligacions com a ministre de Turisme del Panamà, la mirada enrere en la seva nova gira era quasi obligada. Divendres a Porta Ferrada, va guanyar la memòria històrica, però també la classe, l'autoritat i la tensió escènica.

El 1978, Blades va firmar, amb Willie Colón, Siembra, un àlbum convertit en pedra de toc de la salsa consciència, versió del gènere llatí amb ambició lírica i compromís social. Cinc de les seves 7 cançons van sonar a Sant Feliu, a càrrec d'un Blades amb lleugers problemes de veu (tenia unes dècimes de febre i va sortir amb un xandall amb els colors de la bandera panamenya cordat fins al coll) i una banda, la costa-riquenya Son de Tikizia, que va donar al repertori un punch determinant.

Amb secció de vent, piano de cua i molt poc sintetitzador, no com a les formacions de Seis del Solar, que l'artista centreamericà va passejar en èpoques passades.

Dues hores i mitja de concert iniciades amb la instrumental Piezotes, que va viatjar molt aviat als dies de la Fania All Stars amb Juan Pachanga. Parlador, Blades va reivindicar fins a tres cops Barack Obama, va ironitzar sobre la censura patida en èpoques passades (Decisiones, prohibida per "ofensa a la moral") i va ser complimentat per unes primeres files amb molta presència llatinoamericana, que va corejar i va ballar Ligia Elena, i les repesques de Siembra, com Plástico, Buscando guayaba i Dime.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

EL SO DEL BARRI

Cançons amb aroma de barri, epicentre de l'univers líric salser. Al.lusions a les fissures socials i al racisme amb un llenguatge àgil i costumista, que Blades recitava com a lletanies sobre trames denses de ritme (un bateria i dos percussionistes) i entre salves de metall. El pianista es va atrevir a assaltar les Variacions Goldberg, de Bach, en versió guaguancó. Hi va haver cites remotes (Juan González) i a un altre disc de capçalera, Buscando América (Todos vuelven; El padre Antonio y el monaguillo Andrés), i un desenllaç amb "la cançó que tothom espera", és a dir, Pedro Navaja, que va conduir a les propines finals, Tiburón i Muévete, de Juan Formell (Los Van Van). Tremenda nit, senyor ministre.