Llucia Ramis: «Barcelona és molt 'egosurfing'»

La periodista Llucia Ramis ha construït la novel·la guanyadora del Josep Pla,Egosurfing, a partir d’una pràctica a internet (també anomenadaVanity searchingoEgose­arching): buscar informació sobre un mateix. Però els comportaments narcisistes a la xarxa són molts més, i en la seva segona no­vel·la els transforma en una trama que relaciona una redactora d’unreality, una escriptora d’autoajuda i un acusat de violència domèstica a qui li cau a sobre una bossa d’escombraries.

–Convertir l’experiència d’internet en un gènere literari sembla que es convertirà en una moda.

–Per això no he escrit una novel·la sobre com es busca la gent a internet. Facebook, o Twitter, són efímers. El que és definitiu és com ha canviat la relació entre la gent. Necessitem cridar l’atenció, convertir-nos en el centre de referència per entendre el que passa. Busquem la confirmació que som importants, som uns nens dientmira què he fet.

–Es va donar d’alta al Facebook per escriure la novel·la. ¿No li fa por com la gent ­s’exhibeix davant de desco­neguts?

–El primer que vaig fer va ser advertir a tothom que anés amb compte perquè el que escrivissin era susceptible de sortir a la novel·la. El que veig al Facebook és exhibicionisme pur. La intimitat ja no és possible. Enganxa, però qualsevol se’t cola a casa. Tenim la vida de tothom a casa nostra casa i estem a casa de ­tothom.

–¿Fa que els seus personatges es relacionin a internet, o que es comportin com ho fa la gent a internet?

–Normalment es diu que la ­vida virtual imita la real. ­Volia fer una metàfora a la inversa: ensenyar com la ­vida real reprodueix la ­virtual. M’agradava veure quines són les postures de la gent que participa en el Face­book i portar-les a la vida real: l’egocentrisme, la vanitat, la necessitat absoluta que tot el que diguis provoqui una reacció i que tothom estigui pendent de tu. Els personatges, com a internet, expliquen a gent que no coneixen moltes més coses de les que explicarien a la seva pròpia família. Imposten un jo que no és el seu, es vinculen ­entre si d’una manera molt estranya com ­passa a les ­xarxes socials d’internet. I totes aquestes ­re­lacions tenen un objectiu en què el jo és el més important: lligar, trobar ­feina... Es mostren com no són per aconseguir el que volen.

–Diu que a la seva novel·la la xarxa social és Barcelona.

–Barcelona és una ciutat molt egosurfing.No t’hi pots perdre, al carrer tot ­està ­etiquetat, saps que ets al ­Raval, a la ­Ciutadella, en unpunt Gaudí... No és com

un parc temàtic, però una ­mica sí. Barcelona ­s’exhibeix com si fos Nova York, París o ­Londres. Però no ho és. ­­

Això d’anar explicant que guai que ets és moltego­surfing. I és una ciutat que evoluciona però que no respecta el que va ser: ja no pots tornar al Poblenou de fa 10 anys.

–A la novel·la també hi apareix la televisió. Entre l’exhibició a internet i la televisiva no hi va tant...

–Entre capítol i capítol hi ha contes sobre la televisió: sobreEl diario de Patricia, Gran hermano,els programes de matinada que reparteixen diners... La televisió també ha creat aquesta necessitat de ser famós.

Notícies relacionades

Un dia en el rodatge de ‘Ravalear’ (Max), la sèrie de Rodríguez i Lacuesta sobre família, cuina i els dilemes de la Barcelona actual: «És necessari que la ciutat es transformi, però ¿a quin preu?»

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

–¿Té por que l’encasellin com a cronista generacional?

–Jo sóc periodista, no tinc imaginació i només sé parlar del que conec.