Pep Gimeno: «Hauria dit que això no tenia futur»

–Sembla que aquest repertori estava perdut fins que va arribar vostè.

–Sóc de Xàtiva i m’he dedicat a les cançons de la meva comarca, la Costera, perquè no hi havia cap boig que ho fes. Vaig estar al grup Sarau, que va començar a recuperar cants que la gent gran havia abandonat.

–¿Aquest cant valencià està emparentat amb el flamenc?

–Sí, amb els fandangos, per exemple. Jo sentia el Tio Trabuc, que en cantava sense haver estat mai a Andalusia. Ve del segle XVIII, quan andalusos i manxecs van venir a segar arròs i a recollir taronges.

–La seva estrena, Si em pose a cantar cançons (2006), va ser un supervendes en valencià: 10.000 cedés.

–Encara no m’explico què està passant. Fa 10 anys hauria dit que això no tenia futur. Em considero una peça petita de tot això, però m’alegra que la gent jove faci seva aquesta música.

–Hi ha un punt escatològic: Romanç de don Simó evoca una competició de ventositats.

–Els valencians som uns burletes. Ens agraden aquestes animalades; coses per riure de melic per avall. Però una cosa és irreverent només segons qui se la miri.

–¿Com va descobrir el repertori tradicional del seu segon disc, Te’ncantaré més de mil?

–Ve d’una casset gravada per avis. Les estic digitalitzant perquè la cinta s’espatlla.

–¿És tan estudiós de la cultura popular com cantant?

–No, sóc uncantador, no vaig tan lluny. Hi ha gent més estudiosa que jo. Però, segons la dita, la pràctica fa mestres.

–A la Fira Mediterrània la va armar amb Miquel Gil i Carles Dénia. ¿El dream team del folk valencià?

–Gil ve del que canto jo, però cada vegada em sorprèn més. Dénia fa un cant d’estil aflamencat. Tot és el mateix, però diferent. Jo sóc el mésroídels tres.

Notícies relacionades

Entre l’atractiu i l’excés

Fantasia, autenticitat, brillantor i art amb Custo Barcelona i Txell Miras

Pep Gimeno ‘Botifarra’

CAT • Divendres 15 • 22.30 hores • 12 €