Una antologia essencial de María Zambrano en certifica la vigència

«Tu un dia em vas dir delirant que hi va haver un temps en què tots escopien sobre meu. Jo no dic això, però sí que tots passen sobre meu com si no existís». El text correspon a una de les cartes que la filòsofa María Zambrano (Vélez-Málaga 1904-Madrid 1991) va dirigir al seu gran amic el pintor mexicà Juan Soriano (premi Velázquez) un dels incondicionals que va recolzar i va sostenir la pensadora, heterodoxa alumna d’Ortega, en les hores fosques del seu interminable exili: de l’Havana a Mèxic i de tornada a Europa, a París, a Roma, a La Piéce (al peu del Jura iel seulloc al món) i a Ginebra, final de trajecte abans del retorn final el 1984. Cinc anys més tard se li va concedir el premi Cervantes a manera de compensació poètica.

El centenari de l’autora es va complir el 2004 i si no es va aconseguir que fos més llegida sí que van proliferar homenatges i publicacions. Fins i tot una pel·lícula,María querida, va explicar per al gran públic la seva faceta més biogràfica

Però la fam de Zambrano, una mica per desconeixement i una altra mica per l’inexistent suport oficial de l’estament intel·lectual (el fragment epistolar és una raresa marcada per una autocompassió de la qual fugia), no va quedar complerta amb l’aniversari. Sis anys després segueixen apareixent novetats bibliogràfiques al rescat de la seva obra i de la seva vida. La carta és una de les 20, 17 de les quals inèdites, de l’antologiaEsencia y hermosura(Galaxia Gutenberg) preparada pel poeta, periodista i amic José-Miguel Ullán, mort al maig, i és un perfecte full de ruta per endinsar-se en el complexunivers Zambrano. S’hi unirà l’aparició al mateix segell de les Obras Completas en cinc volums a partir de finals d’any.

Esencia...reuneix textos dels llibres fonamentals de l’autora comHorizonte del liberalismo, Los intelectuales en el drama de España, Hacia un saber sobre el alma, El hombre y lo divino, Claros del bosque iLas palabras del regresoi conté com a novetat absoluta un relat prologal en què Ullán retrata l’autora de forma íntima i per això molt intensa. El moment capturat per Ullán data del 1968, quan Zambrano residia a La Piéce amb la seva germana Araceli i una caterva de gats adorats. Es diu que a les dues germanes els havien negat el permís de residència a Roma perquè es dedicaven a recollir tots els gats que trobaven pels carrers. Al refugi de La Piéce hi van arribar el poeta José Ángel Valente i un jovenet Ullán i la filòsofa hi va desplegar les seves seductores arts de narradora comentant les dels seus contemporanis: Lezama Lima –«Parlava millor que escrivia si és que això és possible»–,

Emilio Prados –«Tenia l’encant de la paraula igual que García Lorca»–, Machado ­

–«Tenia veu però no la feia ser­-

vir»–, Unamuno i Ortega –«Han sigut els nostres hipnotitzadors en la joventut com a oradors»–.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

MÉS NOVETATS / El llibre d’Ullán s’uneix a altres novetats recents com el retrat que també traça Clara Janés a María Zambrano. Desde la sombra llameante(Siruela)

–que la retrata en els últims anys del seu retorn a Madrid–,María Zambrano, la dama peregrina, de Rogelio Blanco --director general del Llibre i gran expert en la seva obra– i la monumentalEl logos oscuro(Verbum) de Jesús Moreno Sanz.