Arctic Monkeys, la muralla de so

Ja no són el grup llaminer del mes, però omplen espais com el Sant Jordi Club (3.000 localitats) amb mesos d’antelació. Les seves noves cançons són menys immediates i tenen més pòsit, però conserven el desvergonyiment i la determinació que els van fer famosos. Són Arctic Monkeys i sembla que són aquí per quedar-se. Dissabte van exhibir empenta i aptituds davant una audiència que ha crescut amb ells, s’ha multiplicat i secunda amb passió el seu trànsit de l’espasme punk-pop a un rock amb fons, gruix i inquietud.

El Sant Jordi Club, amb un aspecte de nau industrial de suburbi de Sheffield (abundant presència de ciutadans britànics), va acollir un grup una mica diferent del que vam veure fa menys de tres anys a Razzmatazz i l’Espai Movistar. Segueixen vigents l’acidesa natural i el gust per la cançó de complexió abrupta; però, ara, Alex Turner i companyia intenten que les seves detonacions durin més, arribin més lluny i estenguin les seves arrels sota l’escorça terrestre. Mesurant més les energies: el grup va començar amb eltempopesat deDance little liar, que va donar pas a l’escalada violenta deBrianstorm,This house is a circusiThis house is a circus, una de les quatre úniques mencions al primer disc. Si el seu tercer treball,Humbug, és un manifest de prematura maduresa als 23 anys, el directe enforteix aquesta sensació.

Notícies relacionades

Ralph Fiennes rebrà el Premi d’Honor del BCN Film Fest

‘Fantàstic Ramon’ obre el Lliure a actors amb diversitat funcional

Arctic Monkeys van aixecar una muralla de so que faria feliç l’empresonat Phil Spector i ho van aconseguir sense sacrificar la seva flexibilitat natural. Cançons rugoses i irades, d’una brusquedat mil·limètrica, amb violència de traç quirúrgic. Estrofes partides per la meitat que queden suspeses en silenci i ressusciten com mogudes per una turbina, i una veu que bufeteja l’oient amb desgana i insolència. Reflexos de lasíndrome Mark E. Smith(The Fall).

SALUTACIONS A NICK CAVE / El cor del xou el van posar peces noves de tacte rocós, comPotion approaching, My propelleriCrying lightning. Va sonar una raresa,Catapult, i una versió revolucionada deRed right hand, de Nick Cave. Passat l’equador, excitació a la pista amb rescats deThe view from the afternoon,I bet you look good on the dancefloor iWhen the sun goes down, que van apuntar cap al desenllaç a través dePretty visitors, Secret doorsi cites al segon disc (Fluorescent adolescent, 505), que van rematar la sessió. Arctic Monkeys sobreviuen a l’èxit sobrevingut. Indicis de maduresa als 23.