Ric de mi, ple del món

No podia ser més oportuna la celebració de l’AnyJoan Maragall, nascut l’octubre del 1860 i mort el desembre del 1911. Enmig d’una dolorosa crisi econòmica i d’una profunda sotragada moral, en què es posa en qüestió el model de valors de la nostra societat, capbussar-se de nou en la poesia deJoan Maragallesdevé no tan sols un consol, sinó un estímul per superar les adversitats.

AMaragalltrobem la compassió deLa vaca cega, el compromís vital delCant espiritual, la dimensió cívica i humanista de la seva reacció davant de la Setmana Tràgica del 1909 aLa ciutat del perdó, la revisió crítica de la relació entre Catalunya a Espanya a l’Oda a Espanya, la reivindicació de la llengua aElogi de la paraula, la identificació amb la seva gent i el seu país en poemes comEl cant de la senyera, que respira i transmet entusiasme, oOda nova a Barcelona, on, com faràEspriumés tard aAssaig de càntic en el temple, sense ingenuïtats, des de la consciència de les mancances, s’afirma com a ciutadà dins un poble en què es reconeix i al qual considera unit el seu destí. M’agrada elJoan Maragallque encomana la joia d’existir de poemes comLes minves del gener: «te donaria un bes al mig dels llavis,/ al davant de tothom, sense vergonya/ de besar i ser besat, que avui n’és dia».

Carles Rahola, al seu pròleg al volum IX, de 1931, de lesObres CompletesdeJoan Maragalls’hi referia d’aquesta manera: «Ell era, sobretot per als joves, un lluminós sembrador d’esperances, i tenia sempre una paraula encoratjadora per a tota promesa espiritual».Francesc Cambóexplicava que quan enPrat de la Ribai ell van demanar-li que acceptés de ser candidat en unes eleccions a diputats a Corts, la resposta deMaragallva ser: «Jo no sóc un polític; jo no seré mai un polític; jo no sóc més que un enamorat de Catalunya».

Dins la seva obraNausica,

Notícies relacionades

Szpunberg estrena l’odissea tragicòmica ‘La tercera fuga’

Pilar Eyre: "Joan Carles creu que hi ha una conspiració contra ell"

Maragallposa als llavis d’Ulisses, quan pressent la fi de la seva

llarga odissea que l’havia allunyat d’Ítaca, un cop acabada la guerra de Troia, aquests versos: «accepto mos treballs i les angúnies/ i la imminent vellesa, perquè em trobo/ més ric de mi, més ple del món, més ànima», una esplèndida síntesi del seu pensament.