Wilco, saberuts del festival

Professionals dels festivals en general i de Primavera Sound en particular (tercera visita a la mostra barcelonina), aquests nois a la cuarentena que responen per Wilco van confeccionar un repertori fidel a la seva identitat i sense concessions a les grans audiències. Amb problemes de so inicials, desenvolupament zigzaguejant i uncrescendo que va apuntar cap a una calculada catarsi.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Jeff Tweedy i companyia no es van apartar gaire del guió de fa un any a l'Auditori, i el material del seu últim disc,Wilco (The album), va esquitxar l'actuació amb discreció, a través de cançons comBull black nova, One wingiI'll fight. El seu rock madur amb denominació d'origen es va decantar sovint pel mig temps reposat en què la banda podia desplegar un so sofisticat (One wing, A shot in the arm), de fonda riquesa melòdica. A vegades, no gaire lluny del concepte desoft rockdels 70, com a Country disappeared, una de les peces que no va sonar a l'Auditori. Incloent-hi unes guitarres doblades que haurien fet feliços els Eagles d'Hotel California.

SOBRIETAT SOTA GUIÓ / La banda va fer ús de peces fixes del seu repertori, comVia Chicago,Misunderstood, Hate it here iHeavy metal drummer, davant una audiència multitudinària que va mantenir l'atenció tot i els canvis d'inflexió, de tempoi de textures. A la recta final de l'actuació, després de la sòbriaThe late greats, la tensió es va desbocar matemàticament ambI'm the man who loves you i una descordada Kicking television, en què Tweedy s'hi va deixar les cordes vocals. Sessió sense revelacions: els poders de Wilco ja no són notícia.