El món segons Irving

John Irving (Nou Hampshire, 1942) no decep. És exactament com s'espera. S'assembla a John Irving. A aquest autor per a qui la literatura és senzillament l'art d'explicar històries. Un art que va aprendre a l'adolescència llegint Dickens o Melville i que ara molts anys després torna als lectors a mans plenes: més de 600 pàgines té la seva novel·la, l'extraordinària, per molts conceptes,L'última nit a Twisted River (Edicions 62 / Tusquets). «Hi ha escriptors excel·lents, admirables, però només Irving coneix el secret d'oferir la felicitat als lectors», va resumir un incondicional Rodrigo Fresán, que el va presentar a la premsa.

Però la generositat narrativa també la disfruten els que s'acosten a parlar amb ell i aquests vilipendiats periodistes que, es queixa, una vegada i una altra, s'entossudeixen a saber què és el que d'autobiogràfic tenen les seves novel·les. I en dóna la culpa a la premsa, fent molta broma, encara que faci aparèixer aL'última nit a Twisted River de forma gens amagada molts episodis de la seva vida poc o gens maquillats. «La clau que dispara les meves ficcions és 'i si...', penso llavors com m'haurien anat les coses si en lloc d'això m'hagués passat allò».

Per l'autor és clar que la trajectòria tràgica de Daniel Baciagalupo, àlies Danny Angel, un noi de 12 anys, fill del cuiner italià que treballa a la serradora d'una explotació de fusta i que amb els anys es converteix en un escriptor d'èxit gràcies a unes novel·les sospitosament semblants a les d'Irving, és el revers de la seva pròpia vida, raonablement feliç. «He traslladat a la novel·la les meves pròpies pors».

UN MÈTODE POC ACCIDENTAL / La nova novel·la de l'autor no s'ha escapat del mètode del qual sempre s'envaneix. «Necessito tenir perfectament planificada la trama. No em poso mai a escriure fins que he trobat l'última frase i sé quin és el començament». Així de fàcil. De la A a la Z. Però per trobar el camí entre aquests dos punts sol trigar diverses dècades. Vint anys ha necessitat per a aquesta i tot perquè l'última frase se li resistia. Això explica que els accidents –a la novel·la n'hi ha uns quants que canvien radicalment la direcció vital dels protagonistes– hagin estat perfectament calculats, cosa que no deixa de ser paradoxal.

«L'únic que no puc controlar són les meves obsessions», diu en al·lusió a les dones poderoses i atraients que poblen les seves novel·les, les relacions familiars estranyes amb un membre absent –en aquest cas falta la mare– o els óssos. Són aquests trets inequívocament irvingnians els que porten els seus detractors a acusar-lo de repetir-se: «Tinc un gran nivell de control però l'únic que no controlo són les obsessions. Aquests pensaments que m'assalten quan em desperto a les 4 o les 5 del matí i que s'introdueixen en la ficció quan volen. Però bé, ningú li va preguntar a Shakespeare: '¿Què passa amb tots aquests reis i reines que apareixen sempre a les teves obres?'. O a Sòfocles: 'Una o dues obres sobre l'incest està bé, però ¡tres!'»

Notícies relacionades

"Deixem de ser despectius amb l’extrema dreta"

Més músicai solidaritat que política

L'11-S COM A TELÓ DE FONS / Només dues de les 12 novel·les d'Irving es poden considerar polítiques, un terme que a l'autor no sembla complaure'l gaire.Twisted River segueix cronològicament els últims 50 anys de la història nord-americana i en les últimes pàgines es mostren les conseqüències dels atacs terroristes de l'11-S. «Algunes de les meves novel·les tenen la guerra del Vietnam com a rerefons perquè transcorren en aquella època. És inevitable que si els personatges viuen els primers anys del segle XXI esmentin l'11-S o l'administració Bush». Al·lèrgic a les transcendències, es nega a pensar en la seva novel·la –almenys en públic– com un text profètic sobre la fi de l'imperi nord-americà. «Aquestes són les paraules de Ketchum –un fustaire analfabet i anarquista, brut però bondadós–però no les meves. Jo no crec que el meu paper com a novel·lista impliqui fer prediccions sobre el futur. Crec que idèntiques deduccions es podien fer no només de la la lectura d'El món segons GarpoPrínceps de Maine, reis de Nova Anglaterrasinó també després d'Edip,HamletoEl rei Lear».

L'última nit a Twisted Rivertambé és, cosa rara en ell, una novel·la d'acció amb el vell esperit de frontera de les pel·lícules de l'Oest. «Si algun missatge hi ha en aquesta novel·la és que els actes de violència tenen tendència a perpetuar-se en altres actes de violència i això encara perviu en determinades zones de l'Amèrica rural i en certa manera en l'imaginari col·lectiu nord-americà que encara està basat en aquesta cultura fronterera i sense llei». Això el du a explicar que quan dos ciutadans de Nou Hampshire es troben i un adquireix l'estatus de cap, l'altre immediatament el considera un imbècil. I és que al seu estat natal el lema de la bandera és: «No em trepitgis». A John Irving li fa gràcia, però en el fons és una cosa que ha enarborat en pràcticament totes les seves ficcions.