Testimonis de l'horror

Primo Levi (1919-1987), testimoni de referència des que va escriure sobre el seu esgarrifós pas pels camps d'extermini a Si això és un home, deia que recordar és un deure. «Si faltés el nostre testimoni, en un futur no llunyà les proeses de la bestialitat nazi, per la seva pròpia enormitat, podrien quedar relegades al món de les llegendes. Parlar, per tant, és necessari». Les seves paraules es recullen a Vivir para contar. Escribir tras Auschwitz (Alpha Decay), una de les novetats que aquest any, en què es compleix el 65è aniversari de l'alliberament dels camps, contribueixen al boom de literatura de l'Holocaust, en el qual no falta l'enèsima reedició, en versió completa, del Diario d'Ana Frank (Plaza&Janés).

Segons Levi,«l'aportació més consistent per reconstruir la veritat sobre els camps» són «les memòries dels supervivents». Desafiant la seva avançada edat, dos d'ells acaben de visitar Espanya: Shlomo Venezia, que amb 86 anys, va presentar Sonderkommando (RBA) a Madrid al maig, i Boris Pahor, que als 96 va parlar dilluns a Barcelona de Necròpolis (Pagès / Anagrama).

EVITAR QUE ES REPETEIXI / Pahor comparteix amb Levi el sentiment de culpabilitat per haver sobreviscut. Però no és l'únic tret comú en la literatura de camps de concentració. També hi ha la necessitat «d'explicar al món el que va passar, deixar constància de la veritat per a la història, perquè no torni a passar. 'Si ha ocorregut una vegada pot tornar a ocórrer', va dir Levi», explica el periodista i doctor en Literatura Javier Sánchez Zapatero, autor de l'estudi Escribir el horror (Montesinos).

Segons aquest professor de la Universitat de Salamanca, que ha analitzat obres autobiogràfiques d'autors com Levi, Elie Wiesel, Imre Kertész o Jorge Semprún, dos motius expliquen la necessitat de les víctimes de no callar. Un és el deure ètic envers els que van morir. «Els supervivents eren l'excepció i necessiten ser la veu dels morts, convertir els seus llibres en recordatoris dels que no es van salvar», explica el periodista. Un altre és «l'efecte terapèutic. Escriure serveix de catalitzador per assimilar i superar el que es va viure», afegeix. Ho corroboren les paraules de Pahor, que va estar en diversos camps de treball: «Vaig voler donar veu a aquells que no poden parlar. Però a la vegada em vaig adonar que em servia de cuirassa personal. Escriure-ho va ser com una teràpia».

Un altre exemple es troba a Alicia, la historia de mi vida (Alba), l'autobiografia recentment publicada de la polonesa jueva Alicia Appleman-Jurman, de 80 anys. Tota la seva família va morir i a l'escriure es va veure «obligada a perdre'ls una altra vegada i reviure el dol». Però a l'acabar el llibre va sentir «una cosa semblant a sortir viva de la sala de cures intensives d'un hospital, després d'una perillosa operació».

Sánchez Zapatero opina que «el gran missatge d'aquests llibres és mostrar el que l'home pot arribar a fer als seus congèneres» i que als camps «es detecten les arrels de l'odi i la consideració infrahumana de l'enemic, així com la sempiterna presència de la mort». Explica que és difícil comparar els camps nazis amb d'altres, com els gulags o els francesos que també formen part del seu estudi, perquè estan concebuts com «un sistemàtic i brutal centre d'extermini».

Entre ells, Auschwitz va ser «l'horror absolut». Hi va estar Levi i allà va escriure el seu diari la romanesa jueva Ana Novac, morta a París fa dos mesos, als 81 anys. Aquellos hermosos días de mi juventud (Destino), publicat originalment el 1966, és un dels escassos textos escrits als camps, d'on ella va sortir «calba, amb 34 quilos de pes, amb tuberculosi i quatre o cinc malalties mortals més». A Novac, escriure li impedia «naufragar entre la massa, en la desventura, en l'angoixa».

L'INFERN / Auschwitz també ocupa els records del grec jueu Shlomo Venezia. Com a David Olère (1902-1985), autor d'un testimoni en forma de dibuixos que s'inclou a Sonderkommando, el van enviar als comandos especials, que treien els cadàvers de les cambres de gas i els introduïen al crematori. Eren «còmplices dels botxins a pesar seu», afirma Simone Veil al pròleg. Venezia repeteix: «No teníem elecció». I confessa que hauria preferit ser un pres qualsevol ¿«Vam veure el pitjor, l'infern»¿. Ell havia de tallar els cabells als cadàvers de les dones. Al seu costat, un altre pres els extreia les dents d'or.

«És un extermini físic però també una aniquilació mental perquè són tractats com animals ¿explica Sánchez Zapatero¿. Pels nazis són una pila d'ossos sense nom ni distintius, a qui parlen a crits i cops.

Notícies relacionades

Shlomo Venezia: «No hi havia esperança de viure»

Boris Pahor: «T'acostumes a la mort»

POESIA / Sánchez Zapatero al·ludeix a la reflexió de Theodor Adorno ¿«després d'Auschwitz no hi pot haver poesia»¿ per mostrar la dificultat de trobar un llenguatge capaç d'expressar aquell drama i fer-lo perdurar en la memòria. També el nobel alemany Günter Grass la reprèn a Escribir después de Auschwitz. Discurso de la pérdida (El arco de Ulises, Paidós), que es publica demà.

Grass, que a les seves memòries va entonar el mea culpa pel seu ingrés de jove a les SS, no ha eludit mai reflexionar sobre Alemanya i la seva responsabilitat, com en aquests textos del 1990: «la imperiosa concreció d'aquelles fotos ¿les sabates, les ulleres, els cabells, els cadàvers¿ es resisteix a l'abstracció; Auschwitz, encara que s'envolti d'explicacions, no es podrà entendre mai. (...) «És una marca a foc».