Isabelle Huppert: «No sé si sorprenc la gent, encara»

–¿Com definiria Anne, la protagonista de Villa Amalia?

–És molt fràgil i molt radical. Assisteix a un esdeveniment visiblement insuportable per a ella, que és descobrir que la seva parella té una amant, i decideix deixar-ho tot.

–Fa falta coratge.

–Fa falta una forma de ceguesa, inconsciència, coratge i, probablement, gran patiment. Tots aquests sentiments conflueixen en ella, que és molt dura i molt impermeable una vegada decideix desaparèixer.

–Finalment troba el seu petit paradís, amb el qual somiem tots.

–La pel·lícula és una mica enigmàtica i alhora familiar perquè toca un fenomen universal. La gent té una vida real i a la vegada una altra d'imaginària amb tot el que els agradaria fer i experimentar. Aquesta fabulació és una mena d'aliment necessari per poder funcionar.

–¿S'identifica amb Anne?

–M'identifico amb tots els personatges que interpreto, si no, no tindria ganes de fer-los. Arriba un moment que no faig diferència entre ells i jo. Per això, mai intento idealitzar-los. Rarament som indulgents amb nos-

altres mateixos. Som alhora bons i dolents, egoistes i generosos. Jo dono tot això als meus personatges. Són bastant complets.

–És especialista en personatges misteriosos que estan a un pas de l'abisme ¿No té ganes de trencar una mica amb aquesta imatge intel·lectual per fer coses més lleugeres?

–No em reconec gens en la imatge que s'ofereix de mi. Però no tinc gaires ganes de lluitar contra això.

–¿No la molesta?

–Potser si algun dia faig una pel·lícula que sigui completament diferent, que em propulsi i que tingui molt d'èxit… Però serà difícil de trobar perquè hauria de ser un paper que exploti una altra faceta que sé que tinc i que, fins i tot, és més real que aquesta part fabulada de mi a la pantalla, que és la que se'm demana que interpreti més sovint. Potser així la meva imatge començaria a canviar. Però no sé qui ho farà.

–Després de 60 films, a vostè ha de ser difícil sorprendre-la.

–No tant. El cine és un estat de perpetu recomençar. No sé si jo sorprenc encara la gent, però a mi no és difícil sorprendre'm.

–Ha fet set pel·lícules amb Claude Chabrol i Villa Amalia és el seu cinquè film amb Benoît Jacquot. ¿La fidelitat és important al cine?

–Són més aviat ells els que són fidels amb mi. Els directors escullen més que els actors.

–El seu últim paper teatral a Un tramvia anomenat desig ha sigut un èxit rotund a París. ¿En aquests moments l'atrau més l'escenari que la gran pantalla?

–La meva activitat principal és el cine, però aquesta última obra ha sigut una experiència extraordinària. Ara la portarem a Polònia, Grècia…

–¿I a Espanya?

–Crec que hi ha negociacions. Personalment m'agradaria molt.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Ha dit que li agradaria treballar amb Pedro Almodóvar. ¿Té projectes?

–Totes les actrius del món volen treballar amb ell. Jo, de moment, no he rebut cap proposta.