Aerosmith reneix a Barcelona

Fa només sis mesos, semblava que Aerosmith estava a punt de trencar-se definitivament: Joe Perry va anunciar que el grup buscava un cantant per substituir Steven Tyler, i la notícia tenia una certa aroma de desfeta definitiva. Falsa alarma. Aquest diumenge, el grup de Boston ressuscita al Palau Sant Jordi amb tots els integrants als seus llocs. També els seus fans, que, segons la promotora Live Nation, estan a punt d'esgotar les 18.000 entrades del recinte.

La gira d'Aerosmith ha descol·locat els observadors. No tant pels senyals de fractura interna, que a aquestes altures plouen sobre mullat, sinó perquè el grup té un peu fora del mercat discogràfic des de fa més d'un lustre. L'última entrega amb material nou es remunta a fa gairebé una dècada (Just push play, 2001), i l'última vegada que la banda va passar per l'estudi va ser per gravar una discreta col·lecció d'estàndards de blues (Honkin' on bobo, 2004). Des d'aleshores s'han dedicat a entretenir els seguidors amb dues antologies i un parell més de gravacions en directe tant en compacte com en DVD. Aerosmith reapareix després d'una llarga apagada creativa, tot i que ha anunciat la intenció de gravar un disc a l'acabar la gira.

DOBLE EDAT D'OR / Però no hi haurà cançons noves diumenge al Sant Jordi, sinó un repertori de grans èxits que centra els focus en els dos períodes clau de la banda: mitjans dels 70 i, sobretot, la segona joventut que el grup va viure entre finals dels 80 i mitjans dels 90. Aerosmith deu el seu estatus de banda de grans recintes a aquesta tardana fornada de hits. Abans, era un nom popular als Estats Units però de projecció molt més modesta a aquest costat de l'Atlàntic. Àlbums com Toys in the attic (1975) i Rocks (1976) van ser descoberts pel gran públic europeu amb més d'una dècada de retard. La marxa de Perry el 1979 va acabar desestabilitzant la banda, però el millor encara havia d'arribar.

El guitarrista va tornar el 1984 i, un any després, una nova versió del seu èxit Walk this way amb el duo raper Run DMC va ser un cop d'efecte que va obrir una nova via per a la cita de rock dur i hip hop, que va inspirar fusions posteriors com la d'Anthrax i Public Enemy. Però a Aerosmith, després de canviar de companyia (Columbia per Geffen) li faltava publicar un gran disc, i això es va solucionar amb Permanent vacation (1987), que va treure punta al seu estil rocker amb dianes com Rag doll i Dude (Looks like a lady). Una nova onada de hard rock americà, a vegades pròxima al glam i distanciada de la rigidesa metàl·lica, amb exponents com Guns n'Roses, estava a punt de fer el salt, i Aerosmith estava col·locat a la casella correcta per ser aclamat com a font inspiradora. La remuntada es va consolidar amb Pump (1989), encapçalat per l'èxit Love in an elevator.

En l'esplendor comercial del grup hi va jugar un paper l'habilitat per cultivar la power ballad. A Pump teníem What it takes, però a Get a grip (1993) es van multiplicar: Cryin', Crazy i Amazing, amb videoclips protagonitzats per les col·legiales entremaliades Alicia Silverstone i Liv Tyler, filla del cantant. Aquesta etapa de bonança va arribar al final amb el feble Nine lives (1997) i la pròrroga en forma de disc en directe, A little south of sanity (1998).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

QUARTA VISITA / La de diumenge serà la quarta actuació d'Aerosmith a Barcelona, 11 anys després de l'última. El seu debut a la ciutat es va fer esperar. El 1989, fans catalans atrets pel fenomen de Pump van viatjar a París, parada d'una gira europea en companyia de The Cult. Vam haver d'esperar fins al 1993, quan el Palau d'Esports de Montjuïc es va quedar petit per acollir el xou de la gira Get a grip, amb Mr. Big com a teloner. La banda va tornar a actuar en aquest escenari el 1997, i dos anys després va arribar un assalt al Palau Sant Jordi amb The Black Crowes que es va quedar lluny del ple. Es palpava una saturació del producte.

Ara Aerosmith ja no sembla que necessiti hits recents per abordar grans recintes. És un clàssic, i en el seu retorn al Sant Jordi bolcarà una vintena de cançons incrustades en el fil musical rocker de més de tres dècades: de Dream on a Livin' on the edge; de Walk this way a Crazy. La MTV ja no és el que era, i la banda no aspira a tornar a la cresta de l'onada. Però al museu dels mites del rock no es viu gens malament.