Angélica Liddell: «¡No treballo perquè la gent se'n vagi del teatre!»

La indomable Angélica Liddell (Figueres, 1966) participa per primera vegada en el Festival d'Avinyó –que va obrir dijous passat a la nit amb el muntatgePapperlapapp,de Cristoph Marthaler– i hi presenta dues obres:El año de Ricardo(17, 18 i 19 de juliol) iLa casa de la fuerza. Les seves cinc hores de flagel·lació, cervesa i ­mariachis, amb tres actrius de Ciudad Juárez, es veuran al Claustre dels Carmes de la ciutat papal després d'haver passat per Gijón i Madrid.

–¿Què representa per a vostè actuar en aquest festival, amb tota la càr­rega històrica que té?

–Avinyó està entre el tòpic, l'emblema i el mite. Vaig venir fa 20 anys en pelegrinatge com si anés a veure la Mare de Déu a Lurdes (riu) i, des d'aleshores, la meva relació amb el teatre ha canviat molt. Per sobre del que representa Avinyó, hi ha la responsabilitat del meu

treball.

–¿Però aquí no ve tothom que vol?

–Agraeixo moltíssim la invitació de Vincent (Archambault, codirector de festival). L'equip està il·lusio­nadíssim. Som 26 persones. El que passa és que jo sempre estic en conflicte amb el teatre i amb la idea de teatre. Em desempallego molt bé guerrejant i en la batalla… ¡He viscut molts anys assajant als túnels del metro!

–El diari Libération li dedica dues pàgines i, en altres diaris, la presenten com una de les artistes a seguir dins del teatre del cos…

–És clar, aquest festival admet la diversitat com una cosa normal. Per mi, el debat i els binomis avantguarda/tradició ja cansen una mica. Hem d'admetre que cadascú té una manera de treballar diferent amb la qual el públic es relacionarà com vulgui.

– ¿Quina mena de reacció espera d'aquest públic?

–No se sap mai. A Espanya ha sigut molt reconfortant. El fet d'haver exposat el fang que portem a dins, els nostres sentiments més profunds, ha repercutit en els espectadors. S'han identificat amb aquest dolor, amb aquesta pornografia de l'ànima, que jo dic. Hi ha hagut una unió, més que una desunió. ¡Jo no treballo perquè la gent se'n vagi del teatre!

–¿No va de provocadora?

–En absolut. En la provocació penso que un convoca la intel·li­gència. És ­lícita ja que estàs proposant ­l'escàndol de la realitat. Però ­l'escàndol no és a l'escenari, és fora. La soledat és un escàndol… AmbLa casa de la fuerzahe buscat la ­bellesa i l'exposició màxima de l'ànima com a enfrontament amb el públic d'una manera molt ­descarnada, per descomptat. Però crec que en aquest trossejament de tots nosaltres també hi ha una unió.

–¿Quina va ser la gènesi de La ­casa de la fuerza?

–Home, a mi, els actors no m'agradaven. I, encara que vaig acabar a l'Escola d'Art Dramàtic, el món dels actors em segueix repugnant. No m'interessa venir fins aquí per veure la gent disfressada, que alguns sembla que facin comiats de solter. ¡No suporto aquest ­am­bient! Però, després de molts anys, m'he trobat amb gent amb la qual ja puc ­treballar.

–I és el cas de l'obra situada a Mèxic…

–Allà, vaig trobar dones amb ganes de ­cridar la seva indignació al món, la seva ira, gent que va comprendre que jo treballava amb ­l'exposició màxima dels ­sentiments. M'ho van donar tot. I, llavors, em vaig dir: ¡Me les emporto! Ara vénen fins i tot amb un nadó i una d'elles embarassada de set mesos.

–¿Són actrius?

–Les vaig conèixer en un taller de teatre que vaig fer a Pachuca. Una d'elles és ba­llarina, però la situació a Mèxic és realment precària. Vénen de Chihuahua, un dels estats més perillosos del país. Encara que ­porten una veritat a dins que fa que no necessitin ser dirigides. La veritat és que no li sabria dir si els que estem a l'escenari som actors o no ho som. Però, quan acabem de representarLa casa de la fuerza, la meva impressió és que no som actors.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿Li passa el mateix amb El año de Ricardo?

–No. AEl año de Ricardosí que reconec que hi ha un treball d'actor pròpiament dit.