El Benicàssim dels solistes

El FIB ha tingut un total de 127.000 visites, un 37% menys que l'anterior edició. El 40% eren espanyols, una xifra superior a la del 2009. El propietari del festival, Vince Power, ha atribuït aquest fort descens a la crisi i al fet que molts dels artistes de renom (com és el cas d'Arcade Fire) se'ls han escapat.

EL CRAC JOHNNY MARR

Una dècada després de trepitjar el FIB, Johnny Marr va tornar dissabte amb el que va ser un temps enrere l'enèsimhypebritànic, The Cribs. La cosa té la seva gràcia perquè des del 2004 Morrissey ha tocat o ha hagut de tocar els anys parells. Però com que el divo de Manchester no gira aquest any, els fans de The Smiths n'han sortit contents. Especialment perquè el guitarrista, tot i que va actuar a l'escenari com si fos un Sergio Busquets o Makelele, és un crac. Va tirar d'ofici, va acompanyar als cors, va fer guanyar enteresa a la banda, i es va notar la seva mà en les cançons noves, però va cedir el protagonisme al vocalista. Va dir adéu disparant els últims acords amb la guitarra apuntant al públic, que es va acomiadar corejant el seu nom.

LA NIT DE LA NOSTÀLGIA

Aquest és el FIB del qual es recorden més solistes. Charlotte Gainsbourg va convèncer i Ray Davies va arrasar amb els temes de The Kinks. Julian Casablancas només va arrencar quan va cantar les cançons de The Strokes, però no ho va aconseguir Peter Hook, que va intentar imitar l'actitud i la veu d'Ian Curtis sense arribar als balls epilèptics i al to ­lúgubre del líder mort de Joy Division. Dissabte va ser el torn d'Ian Brown, que va tranquil·litzar les masses començant ambI wanna be adored, de Stone Roses, però es va notar que la tarda se li havia fet llarga albackstagei no van acabar de triomfar algunes de les cançons que ha gravat en solitari.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

MALSON DELS FESTIVALS

Johnny Rotten, que gairebé va ser un altre dels solistes perquè no va tocar cap dels fundadors de PiL, va exemplificar els temiblessolapaments. Va enviar un encàrrec a The Prodigy i va donar les gràcies a l'escàs públic que es va quedar a veure'l, a qui va titllar d'amants de la música. És clar que els melòmans són els que pitjor s'ho passen a l'elaborar els seus itineraris. ¿L'electrònica sofisticada de Four Tet o les fuetades estil vuitanta de Cut Copy? ¿La sessió de les sessions de DJ Shadow o la nostàlgia de The Haçienda Night? ¿L'indie de soca-rel de The Clientele o el passotisme d'Ian Brown? ¿Què fer si es volia veure tot el concert de The Specials i el comiat dels escenaris dels nacionals Standstill? Àrdues decisions.