Vida de Paco

El Paco tenia –que se sapigués– una vida sense grops. De casa a la feina i de la feina a casa. Considerava que el dia s'havia fet per treballar i la nit s'havia fet per dormir. De dilluns a divendres, de vuit a sis, feia de comptable en una gestoria. En tot Sant Gervasi ningú no quadrava un balanç més ràpid que ell. A casa també ho tenia tot encasellat, obsessivament. La fruita aquí, la verdura allà, les sabatilles juntes, els diaris del dia al revister, el correu per obrir en una pila, les cartes per classificar en una altra i els àlbums de fotografia, a la prestatgeria, etiquetats dècada a dècada. Podríem pensar que la vida ordenada era avorrida però el Paco no hauria sabut viure sense tanta endreça. A la Carme, l'única dona de la seva vida, l'estimava metòdicament. Mai més que ahir, però tampoc menys que demà. I ella, mestra de matemàtiques en una escola concertada del barri, s'hi conformava sense plantejar-se, si més no mai en veu alta, que una mica de trasbals tampoc no hi seria sobrer. Després de quinze anys de casats, el Paco i la Carme no tenien fills. La nit, ja se sap, s'havia fet per dormir.

En tot l'any hi havia un sol dia, el 21 de juliol, que el Paco arribava tard a la gestoria. A la vigília, esclar, havia tingut cura d'avisar l'amo que hi aniria després d'esmorzar. Era el seu aniversari, era un matí sagrat i tenia per costum regalar-se un ritual. El mateix des de feia 43 anys. Els primers anys, no sabia ben bé quants, ho feia acompanyat de la seva mare. Ja feia molt temps, però, que el dia del seu aniversari es llevava, es vestia i se n'anava tot sol a l'estudi de fotografia Capdevila-Castells del carrer Muntaner. El Paco sortia de casa, comprava el diari al Putxet i, travessant per la vorera d'ombra d'Arimon, arribava a la botiga amb la frisança de qui fa, un cop l'any, una cosa d'amagat. Era el seu secret. Ni la Carme no sabia res de l'únic àlbum de fotos que el Paco no guardava, a la vista, a les lleixes del despatxet del pis. Arribava puntual, però a l'estudi ja l'esperaven. Ell mateix s'havia assegurat de demanar hora feia molts mesos i de reconfirmar-ho el vespre anterior. Si no hagués anat tot rodat, s'hauria neguitejat massa. De seguida el feien passar al fons d'un passadís ple de retrats, a banda i banda, de polítics, bebès i nuvis amb el somriure innocent de qui encara no sap com és de car divorciar-se. A l'estudi, tot era a punt per començar la sessió. Els flaixos, la càmera i mateix fons llis de cortinatge neutre dels últims quaranta-dos anys (amb aquest, quaranta-tres), des que la seva mare havia decidit començar l'experiment.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La fotògrafa, deixant cremar la cigarreta en un cendrer de peu, donava les darreres instruccions de focus al seu ajudant. Mentrestant, el Paco s'anava traient la roba en un vestidor improvisat rera d'un biombo de vímet. Amb menys penjadors dels que hauria volgut, guardava l'americana, la corbata, la camisa i els pantalons mirant que res no s'arrugués. Es va asseure a l'escambell per descordar-se les sabates. Se les va treure i va deixar cada mitjó dins de la sabata respectiva. Ja sense calçotets, va sortir de l'amagatall i es va posar davant de l'objectiu de la Hasselblad de visor superior. Amb la vergonya justa de l'un i sense mitges rialles dels altres. Tot molt professional. La fotògrafa disparava, el Paco s'aguantava amb el posat més natural que podia i l'ajudant maldava per engegar l'aire condicionat perquè entre l'estiu, els llums i el neguit del moment ningú no sués més del compte. Feta la fotografia, el Paco no trigava ni tres minuts a ser al carrer. Deu minuts més tard, ja era a a la feina, a la seva taula, movent assentaments entre l'haver i el deure.

L'endemà, en plegar de la gestoria, passava per Capdevila-Castells a recollir la fotografia. N'hi donaven una de sola. La bona, dins d'un sobre tancat. Per un dia, tornava a casa amb emoció, amb pressa, sense recordar-se de comptar les passes i amb ganes de tancar-se al despatx, treure el sobre de la cartera, mirar la fotografia cuadrada, (10x10), i enganxar-la en el seu àlbum privat. Cada any, de costat, la foto del seu nu des del 21 de juliol de 1968, el dia que en va fer un. Una a tocar de l'altra. Vistes seguides, les fotografies eren la constatació del pas del temps. Del seu propi temps. Més que un àlbum era un pòster delNational Geographicsobre l'evolució. El millor Paco era el dels vint-i-pocs. Per més que s'ho remirava no hauria sabut dir –si ho hagués pogut explicar a algú– si el seu zenit era als vint-i-quatre o als vint-cinc. En la seva plenitud, els canvis li semblaven imperceptibles. Després, ja, considerava que el Paco anava de baixa. El cabell, la panxa, les arrugues, la fortalesa muscular, les espatlles avall… Amb l'obrecartes d'ivori va esquinçar el sobre perquè res no es fes malbé. Tenia ganes de veure el seu cos, frontal, als quaranta-tres. El disgust del Paco va ser enorme. A dins no hi havia la foto. Només hi havia el negatiu. Va entendre, de cop i volta, que aquell seria el pitjor estiu de la seva vida. L'estiu de la seva mort.