De nou, el vers que digui la llum i la ferida

C elebrem els 150 anys del naixement deJoan Maragall i el centenari del de Màrius Torres.Maragallva ser una de les personalitats més admirades de la seva època, per l'emoció que encomanaven elCant espiritual,Excèlsior oLa vaca cega, però també per la seva dimensió ètica, que li conferia una indiscutible autoritat moral.

L'obra poètica deMàrius Torres només va poder ser coneguda i valorada adequadament a partir d'una edició publicada a Mèxic per JoanSalesl'any 1947, cinc anys després de la mort deTorres, tot i queLluís Llach i altres intèrprets n'han popularitzat posteriorment poemes com lesCançons a Mahalta. Arran de la polèmica sentència del Constitucional sobre l'Estatut i de les reaccions que ha provocat, començant per la manifestació del dia 10 de juliol, s'ha citat sovint l'acabament de l'Oda a Espanya deMaragall, amb una darrera estrofa que fa així: «On ets, Espanya? –no et veig enlloc. /No sents la meva veu atronadora?/No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?/Has desaprès d'entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya!»

Notícies relacionades

Szpunberg estrena l’odissea tragicòmica ‘La tercera fuga’

Pilar Eyre: "Joan Carles creu que hi ha una conspiració contra ell"

Però tambéMàrius Torres és esmentat per retrobar-ne el missatge polític deLa ciutat llunyana, escrit l'any 1939: «Ara que el braç potent de les fúries aterra/ la ciutat d'ideals que volíem bastir/(...)/Més llunyana, més bella, una altra n'hi ha potser/ que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner/ batecs d'aire i de fe». I podríem afegir a aquests autors recordats enguanyEspriui altres. La poesia està íntimament relligada a la nostra ànima personal i col·lectiva. Per això és tan engrescador llegir els volums recents de poetes joves comJaume C. Pons Alorda oMireia Calafell, que fa poc ha publicat el llibreCostures.Calafellens hi explica que «escriure és descobrir/ quines són les paraules que esborra la marea/en arribar a la sorra», i hi explora amb sensualitat i amb saviesa literària el poderós territori del desig i l'absència amb uns versos bellíssims: «Salto per espolsar-me l'enyor/que has anat deixant a les costures/ i faig veure que trobo, amarada de tu,/ uns altres braços on estendre'm».

Com ahir, com fa segles, ens cal de nou el vers que digui la ferida i la llum.