Venècia premia la visió tragicòmica d'Álex de la Iglesia

Des de fa dies, en moltes converses de passadís es comentava que a Quentin Tarantino, president del jurat de la 67a edició de la Mostra de Venècia, l'entusiasmava Balada triste de trompeta; que a la première del film, al final de la projecció, havia aplaudit d'allò més i que havia udolat de plaer; que algú l'havia vist fondre's amb Álex de la Iglesia en una efusiva abraçada d'ós. Ahir, gràcies a la seva particular meditació sobre el franquisme en forma de grotesc triangle amorós entre dos pallassos i una trapezista, De la Iglesia va obtenir dos premis: millor guió i el Lleó de Plata al millor director. «No m'esperava guió ni direcció. Em fa una il·lusió increïble, sobretot perquè la resta de pel·lícules eren molt bones», va assegurar el cineasta. Aquests guardons, va afegir, demostren que el cine espanyol «no està tan malament» com diuen.

Que el Lleó d'Or recaigués en Sofia Coppola no entrava a les quinieles però no sorprèn. Somewhere és el tipus de pel·lícula que es beneficia dels jurats de composició heterogènia com el que ha valorat aquesta competició, perquè té alguna cosa a oferir a cada perfil de jutge: està poblada per personatges que intenten desesperadament connectar entre ells, com els del cine de Guillermo Arriaga; té una subtilesa dramàtica que el francès Arnaud Desplechin haurà sabut apreciar, i ofereix una mirada diferent a l'univers hollywoodià, que tan bé coneix Tarantino.

CONSENS PER 'SOMEWHERE' / A diferència de diverses de les millors pel·lícules vistes en el concurs -com el western Meek's Cutoff o Post mortem, mirada devastadora al cop d'estat contra Allende, que posseeixen el tipus de rigor i austeritat formals i de severitat dramàtica que complau els cinèfils de línia dura però que pot resultar hostil a la resta-, Somewhere estimula el consens. La decisió de premiar-la, va dir ahir Tarantino, va ser unànime.

Sembla improbable que hagi passat el mateix en el cas de Balada triste de trompeta. Probablement, les discussions entre els jutges sobre aquesta particularíssima tragicomèdia han reproduït les que, des de la presentació de la pel·lícula dimarts passat, han partit per la meitat la crítica internacional entre els que se'n senten absorbits i els que se senten simplement confosos per la seva caòtica narració. És per aquest aspecte que, tot i que la presència d'Álex de la Iglesia al palmarès es donava per feta, resulta xocant que el seu guió, el primer que firma en solitari, resultés premiat.

'ESSENTIAL KILLING' / El mestre polonès Jerzy Skolimowski deu estar tan content com el director basc, ja que el seu thriller Essential killing també va fer doblet al guanyar el Premi Especial del Jurat, considerat el segon guardó en importància, i el premi a la interpretació masculina per a Vincent Gallo. L'actor, extraordinari en la pell d'un talibà a la fuga obligat a matar per sobreviure, no va anar a recollir la seva Copa Volpi. La grega Ariane Labed va ser considerada la millor actriu pel seu paper a Attenberg.

Notícies relacionades

Per sobre de tot, el triomf de la constància

Álex de la Iglesia: "Em tiraré a un canal"

En general, es poden posar poques pegues al repartiment de premis d'aquesta edició, malgrat que bona part de les quinieles havien anat per una altra banda. Això significa que existien uns quants candidats vàlids per a cada guardó. Això significa bon cinema. Que la competició anés clarament de més a menys no resta valor a les decisions preses pel comitè de selecció a l'elaborar-la. És la primera vegada en molts anys que es pot dir això de la Mostra.

Marco Müller, el seu director, deixarà el càrrec l'any que ve després d'una discutidíssima gestió marcada per les pràctiques napoleòniques. Si en la 68a edició mostra el mateix bon ull amb les pel·lícules i a més a més aconsegueix que les projeccions comencin a l'hora, que la connexió a internet funcioni com Déu mana i que el festival no es paralitzi cada vegada que plou, potser fins i tot se'n podrà anar amb el cap ben alt.