Supertramp descongela els seus èxits per celebrar el 40è aniversari

Als fans de Supertramp només els queda conformar-se amb el que hi ha: ni tan sols el 40è aniversari del grup ha estat motiu suficient per fer realitat el retrobament de Rick Davies i Roger Hodgson. Com en les seves últimes quatre gires en els últims 25 anys, el grup britànic torna a Barcelona amb tan sols un dels seus dos compositors, Davies, a qui s'uneixen dos membres històrics més, John Helliwell (saxo, teclats, veu) i Bob Siebenberg (bateria). El trio, ampliat amb sis col·laboradors, actua avui al Palau Sant Jordi per tercera vegada en la seva història.

La gira es titula 70-10, en al·lusió a l'any de la seva formació, el 1970, i l'actual, i a diferència de totes les anteriors, no compta amb un disc nou com a mòbil promocional, més enllà de la reedició de Breakfast in America. No hi ha material fresc, sinó un repàs a 20 peces que, la immensa majoria, ocupen una plaça destacada en el fil musical dels anys 70 i 80. Un detall que crida l'antenció: només una cançó del repertori, Cannonball, correspon a la discografia posterior a la marxa de Hodgson, el 1983.

CAMINS SEPARATS / Les diferències entre Davies i Hodgson vénen de lluny: ja es van manifestar durant la gravació de Breakfast in America (1979), quan el primer pretenia vetar la cançó que li donava títol, i es van accentuar en el pòstum ...Famous last words (1982), el primer (i últim) disc de Supertramp en què tots dos no van firmar les cançons com un tàndem sinó per separat. Hodgson va deixar el grup el 1983 i, encara que la seva carrera en solitari va començar amb força (el seu debut, In the eye of the storm, va aportar l'èxit Had a dream), amb el temps ha acabat convertit en un recreador dels vells èxits de Supertramp en les seves modestes gires en solitari.

Aquest any, Supertramp i Roger Hodgson són a la carretera, però per separat. La reunió final a la salut dels vells temps no ha estat possible per la negativa de Davies, que no té problemes per interpretar abundant material atribuïble a Hodgson cedint les parts vocals a dos joves col·laboradors: el fill de Bob Siebenberg, Jesse (que, per acabar-ho d'adobar, ha estat còmplice habitual de Hodg­son, que comptava amb ell per a la seva nova gira) i Gabe Nixon. Segons el guió invariable dels recitals d'aquesta gira, el primer canta Breakfast in America, Give a little bit i School. El segon, dotat d'un registre agut més afí al de Hodgson, i que ocupa la plaça coberta en els últims tours per Mark Hart, mira de fer seves It's raining again, Take the long way home i ­Dreamer.

Notícies relacionades

El seu gran èxit, el més amarg

El TSJC absol Lluís Puig de desobediència per no entregar les obres d’art de Sixena el 2017

Un repertori que coincideix en una bona part amb el que Hodgson aborda en solitari, i que ha immortalitzat en el disc Classics live, preludi de la seva pròxima visita a Barcelona (el 31 de març al Palau). Davies ha dissenyat l'actual temari de Supertramp segons criteris de popularitat: els discos més presents són els més venuts: Crime of the century i Breakfast in America (cinc cançons cada un). Material situat en un territori pop amb inclinacions progressives, influències folk i un talent superlatiu per a la tornada entendridora i adherent.

Aptituds que el públic de Bar­ce­lona coneix de sobres des que Su­pertramp va debutar a la ciutat el 1977 amb un recital al Palau d'Esports. Sempre de la mà del promotor Gay Mercader, el grup va actuar tres nits al mateix local el 1979, i va saltar al Miniestadi del Barça el 1983, en la gira de comiat de Hodgson. Ja sense ell, va tornar al Palau d'Esports el 1986 i el 1988, i al Sant Jordi el 1997 i el 2002. Moltes nits de Supertramp a Barcelona, 10 comptant la de demà.