Damien Jurado: "Ser músic és com tenir una malaltia"

-Encara es recorda la seva escena al festival Tanned Tin (Castelló) del 2007. Es va posar a plorar a mitja cançó. ¿Li ha tornat a passar?

-Només dos cops més, però res comparable amb aquella nit. Em van sobrepassar les emocions. Enyorava molt el meu fill i vaig atendre massa les paraules de la cançó, cosa que mai faig. Les meves cançons són bastant tristes i no en ve de gust sentir-me trist, així que m'estimo més pensar en altres coses quan canto.

-Algun fan es pot sentir defraudat per la confessió. Potser pensa que la seva actuació és una farsa.

-Les meves cançons no parlen de mi, sinó d'altres persones, de manera que, si de cas, al cantar-les transmeto el dolor d'aquelles persones. La tristesa que hi ha a les cançons és molt real i poso l'ànima en els concerts. Són 100% reals perquè jo també exigeixo interpretacions genuïnes als músics que admiro. Mai faria una farsa.

-En tot cas, ¿quina reflexió va extreure després d'aquella nit a Castelló?

-Em vaig sentir profundament connectat a la meva música per primer cop.

-¿Per primer cop?

-Sí. Durant anys ha vingut gent dient-me que l'han afectat molt les meves cançons. I mai ho havia entès. Aquella nit, al veure'm afectat per les meves pròpies paraules, vaig entendre que no feien broma. I quan descobreixes que els teus versos poden ser tan poderosos has d'acceptar que has trobat una cosa seriosa.

-Tot i ser cantautor, la seva música té molts ganxos melòdics i cada cop més riquesa d'arranjaments.

-Tant les paraules com la música són molt importants, però intento tocar el que sento en cada cançó. En una pel·lícula la banda sonora està per donar força a l'escena i sempre he vist les meves cançons com pel·lícules, petites històries on la música que toco és la banda sonora.

-Alguns actors odien que la banda sonora els envaeixi la interpretació.

-És difícil equilibrar-ho, sí. A més, tot i que sóc cantautor em considero un narrador i poeta, així que la música sempre és secundària. Les lletres i la meva interpretació són el primer. La música només recolza l'escena. No és important. Només és el decorat.

-¿Es nodreix de les gires a l'hora d'obtenir temes per compondre?

-Em nodreixo de les gires perquè m'aporten diners per comprar menjar. Res més. Jo no disfruto anant de gira. No és divertit. Qualsevol persona que disfruti de les gires hauria de fer-se una revisió cerebral.

-El cantautor Vic Chesnutt deia que les gires li donaven molt de material per compondre. Coneixia gent i llocs sobre els quals reflexionar.

-Ho entenc, però puc obtenir això dormint cada nit a casa. Hi ha gent divertida a Itàlia i a Seattle. Hi ha gent trista a Londres i a Seattle. Si obtinc alguna cosa de les gires són localitzacions. El paisatge m'inspira molt més que la gent.

-De fet, a Saint Bartlett, cinc temes tenen títols de llocs. ¿Són ubicacions directament relacionades amb el que canta?

-Per no revelar gaire cosa diré que el 85% del disc parla d'una persona i aquests cinc llocs són ciutats o barris que associo amb ella.

-Estranya situació. Hauria de disfrutar al veure l'efecte de la seva música en la gent, però sent remordiments per deixar el seu fill a casa.

-Visc constantment amb aquesta contradicció assassina. Em mata perquè no disfruto estant lluny de casa, però sento que em dec a la gent que em vol veure. És part de l'ofici.

-Recordo una entrevista en què començava dient que odiava estar de gira i acabava proposant-se passar més temps a Europa.

-¡El que vaig voler dir és que adorava Espanya! És el meu país favorit.

-A la gira visita 10 ciutats. ¿Va demanar anar a Ourense i Ciudad Real?

-Sí. He venut discos i he rebute-mailsi missatges de twitter de gent d'allà. ¿Per què obligar-los a volar a Madrid o Barcelona? Sóc un serf, així que hi vaig jo. ¡El primer cop que vaig tocar a Ourense la sala estava plena!

-¿Va ser perquè havia rebut e-mailsde fans demanant-li que hi toqués?

-Exacte. L'hi vaig dir al meu agent a Espanya i ell va buscar un promotor local.

-Llavors, ¡el diàleg entre artista i públic no és un mite! Si un fan d'una petita ciutat espanyola li demana que hi vagi a tocar, ¿hi podria anar?

-¡I tant! Si ja sóc a Espanya, ¿per què no? No tinc res a perdre i molt a guanyar: veuré una ciutat bonica, menjaré bé, disfrutaré d'una altra cultura...

-A veure si ho entenc: llavors, ¿de debò que vol deixar d'actuar?

-Depèn. No he deixat d'actuar els últims tres anys i el cos em demana abaixar el ritme. Potser deixaré d'actuar tant. Si no em posaré malalt.

-Anys enrere deia que la música li proporcionava alegries i grans problemes. ¿Es refereix a tot això?

-La música és beneficiosa per a l'ànima, el cos, el cap... La part dolenta és que t'exigeix el 100% de l'atenció. Ser músic comporta problemes familiars, financers, conjugals... No en conec cap que no hagi tingut algun problema així. Jo comparo ser músic amb el fet de patir una malaltia. És un càncer que mai desapareix. Avui puc dir-te que deixaré la música, però això no vol dir res, ja que seguiré tenint dins la necessitat de fer cançons.

Notícies relacionades

Mudhoney, tan malalts com abans

Stereo-Total llueix el seu ideari paneuropeista

-És a dir, que tant se val què em digui.

-- Doncs sí. El que pensi o vulgui no té cap importància.