Mor Joan Triadú, resistent de la cultura catalana

En un plat de la balança, els seus esforços en la resistència cultural per salvar la llengua i la cultura catalana en els pitjors anys del franquisme. En l'altre, un caràcter «aspre i dogmàtic» que, segons el seu biògraf Agustí Pons, no li importava reconèixer i que va inspirar una vegada rere l'altra jocs de paraules entre l'última síl·laba del seu cognom i l'adjectiudur. Dues cares segurament inseparables en temps en què calia tossuderia i convicció quan no heroisme. Com els que va viure Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921), crític literari, activista cultural, militant nacionalista i pedagog, que ahir va morir a l'Hospital de Barcelona als 89 anys. La capella ardent s'ins-

tal·larà al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat avui, entre les 11 i les 20 hores.

Nascut en una família obrera de Ribes de Freser, en el primer capítol de les memòries va situar l'origen de la seva rebel·lia als 5 o 6 anys, quan una monja no el va deixar anar al servei per haver-ho demanat en català i el va obligar a estar-se dret fins que es va orinar. Triadú explica que va sentir «ràbia» però per la seva pròpia passivitat. Una actitud en què no recauria mai. El seu insubornable sobiranisme no el va portar precisament al lament victimista: en les seves memòries no dubtava a qualificar el segle XX com, malgrat tot, el segle d'or de la cultura catalana.

PEDAGOGIA I LITERATURA / Habilitat com a mestre per la Generalitat republicana, l'exemple del pedagog Alexandre Galí el va marcar per sempre. Després de la guerra, l'amistat amb Josep Palau i Fabre a la universitat li va obrir també perspectives en el camp de la literatura. L'activisme cultural de Joan Triadú va ser precoç. Impulsor el 1944 del concurs literari de Cantonigròs, va ser un dels creadors de la revista literàriaAriel, de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i el Primer Congrés de Cultura Catalana. Implicat al Front Nacional de Catalunya, després d'una estada acadèmica de dos anys a Liverpool va començar a deixar la seva empremta en la literatura catalana amb la seva polèmica antologia de la poesia catalana del 1951.

En el camp de la crítica literària (amb posteriors antologies i la seva tasca ininterrompuda aSerra d'OriAvui) es va produir el primer dels grans polsos entre el catalanisme d'arrel catòlica de Triadú i el d'inspiració marxista o llibertària. Davant de Triadú, el binomi Joaquim Molas-Josep Maria Castellet, igual que les iniciatives pedagògiques que Triadú va dirigir (les classes de català primer al CICF i després a Òmnium, la Institució Cultural del CIC i l'escola Thau) el van portar a clars enfrontaments amb el moviment Rosa Sensat, al qual va retreure l'aposta per l'escola pública, la càrrega ideològica d'esquerres, un presumpte escàs fervor pels cursos de català i els plantejaments antiautoritaris davant de l'exigència i autodisciplina.

En les seves memòries, Triadú va negar haver estat qui personalment va vetar Pla per al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, tot i que es va reafirmar en la decisió de no concedir-l'hi.

Ahir Albert Manent, amb qui va compartir durant anys la secció literària de Serra d'Or, recordava que Triadú «era com a crític un home molt independent, que va començar parlant de literatura catalana però que es va dedicar molt a comentar la novel·la internacional ja que s'havia format amb moltes lectures de l'exterior». En l'hora de la mort de Triadú, Manent destaca «la força que va donar a Triadú el suport de la seva dona, Pilar Vila-Abadal» i els seus fills, l'educadora Teresa Triadú i l'advocat i exconseller Joaquim

Notícies relacionades

L'impuls obstinat

Hàbil i tossut

Triadú.

Per la seva part, Joaquim Molas qualificava ahir a la nit Triadú com «un dels símbols d'una època difícil». «Hem seguit camins diferents però hem coincidit i col·laborat en moltes aventures. Jo destacaria -afegeix Molas- la passió per la terra i la capacitat de treball i de lluita».