El barceloní Vargas Llosa

Mario Vargas Llosa guanya el Nobel de literatura i la primera mossegada a la magdalena dels seus records, les seves primeres paraules a la roda de premsa a Nova York, el porten a evocar Carlos Barral, l'editor que el va descobrir ambLa ciudad y los perros, i Carmen Balcells, l'agent que va apostar per ell i va impulsar la seva fama internacional. Barral i Balcells. Tots dos responsables que la capitalitat de les lletres llatinoamericanes en el moment de més florida creativa se situés a Barcelona, on a finals dels anys 60 i principis dels 70 es coïa una curiosa barreja de contestació antifranquista i frívola modernitat. L'escriptor peruà amb passaport espanyol, que ha viscut en tantes ciutats -Lima, París, Londres, París i Madrid-, sap i reconeix d'aquesta manera que Barcelona ha estat el quilòmetre zero de la seva carrera literària. Hi va viure des de mitjans 1970 fins al juliol del 1974.

¿Què queda del pas de Vargas Llosa per la ciutat? Ben just si els records dels seus amics. No hi ha res que informi el transeünt d'avui que l'autor va viure a la Via Augusta a prop de Ganduxer en el seu primer any a Barcelona o que a la cruïlla dels carrers Osio (avui Osi) i Caponata, a Sarrià, hi va haver una rara concentració de talent beneït pel Nobel ja que a menys de cinquanta metres hi residien Vargas Llosa (a Osio, 50) i Gabriel García Márquez (Caponata, 6) i que la facilitat de girar la cantonada afavorís que els dos autors, en aquell moment amics, es veiessin pràcticament cada dia.

¿ALGÚ SAP ESCRIURE? /Ja no existeix La Font dels Ocellets, un restaurant típic particularment estimat pels membres delboomon una nit, perduts en la conversa, ni Cortázar (de pas a la ciutat), ni García Márquez, ni José Donoso, ni Vargas Llosa van recordar que la regla de la casa era que els clients apuntessin ells mateixos la comanda en un imprès. Per això el cambrer va pronunciar aquella frase immortal: «¿Algú de vostès sap escriure?» Tampoc està entre nos-

altres el mític Bocaccio, Camelot de la Gauche Divine, on el seu gran amic Salvador Clotas, escriptor, editor i polític, a penes recorda haver-lo vist. «Mario no va ser mai una persona que es caracteritzés per l'excés de beguda en què vam caure gairebé tots. Ell era molt discret i moderat». En el record de Clotas i en el del també editor Josep Castellet, Vargas Llosa participava de la vida cultural barcelonina a través de la seva vinculació a Seix Barral i, més tard, a Barral Editores. «Era difícil trobar-se'l a la nit, si el veies és perquè necessàriament havies quedat amb ell».

Quan Vargas Llosa arriba a Barcelona amb la seva família el 1970 ja és un escriptor reconegut. Ha viscut la bohèmia de París i després a Londres, en un ambient familiar molt poc propici per a la creació, i en les dues ciutats ha escrit diverses obres mestres,La ciudad y los perros,La casa verde iConversación en La Catedral. Segons Josep Maria Castellet, que el recorda llavors com «un dels nostres», Vargas Llosa troba a la capital catalana alguna cosa que no tenia en els seus anteriors llocs de residència. «A París i a Londres hi va viure força aïllat. En canvi, a Barcelona té grans interlocutors, s'hi involucra plenament i freqüenta tots els grups, des dels més polititzats fins als més frívols».

Però la frivolitat té poc a veure amb la llegendària serietat de l'escriptor. «Era molt simpàtic i afectuós -recorda Clotas- però contrastava amb la nostra manera de ser. Tots érem llavors una micaechaos palante. A vegades deixaves anar una broma i deies alguna cosa a la lleugera i ell, molt seriós, no entenia la ironia i te la rebatia. S'ho agafava tot molt seriosament, però també era incapaç de dir res que et pogués molestar».

Aquest senyoriu també és recordat per l'ull públic del moment, la fotògrafa Colita, que el va fotografiar diverses vegades durant la seva estada barcelonina. Colita té al seu estudi un dibuix de Jaume Perich, dedicat de pròpia mà per Vargas Llosa, a la «voyeuse» (la tafanera), en què es poden veure un gall i unes gallines que van servir com a anunci a l'edició dePantaleón y las visitadoras. A l'escriptor de 38 anys, la càmera l'estimava molt en aquell moment. «Era un home escandalosament atractiu. Era com un heroi de còmic. Jo l'imaginava com un príncep inca amb tapanaps i amb aquest aspecte va formar part d'alguns dels meus somnis eròtics d'aquells temps», rememora ara la fotògrafa.

Notícies relacionades

Per fi Vargas Llosa

Vargas Llosa a Carmen Balcells: "Com t'ho has fet perquè em donin el Nobel?"

Barcelona també va canviar la imatge de l'autor que va arribar aquí amb un elegant bigotet negre que li afegia molts més anys i els cabells molt curts i engominats. El seu biògraf, l'escriptor canari Juancho Armas Marcelo, el descriu així: «Vestia gairebé sempre de negre amb jaqueta encreuada, pul·lòver negre de coll alt i botins negres amb un taló una mica més alt del normal». Pilar Donoso, al seu annex a laHistoria personal del boomque va escriure el seu marit, es va posar la medalla d'haver aconsellat a l'escriptor deixar-se els cabells més llargs, més d'acord amb l'estètica del moment.

Els quatre anys barcelonins de la família Vargas Llosa, que havia augmentat amb el naixement de la petita Morgana, van acabar en una enorme festa de comiat l'any 1974 a casa de Carmen Balcells. Va ser una celebració que va durar dos dies seguits perquè el vaixell a Lima es va endarrerir. Alguns han volgut veure en aquest moment el melancòlic final delboom.