L'atac novaiorquès
VAMPIRE WEEKEND: Els néts 'pijos' de l'ambaixador
Vampire Weekend, amb Ezra Koenig segon per la dreta. /
Semblava l'últim acudit de les revistes de tendències i resulta que anava de debò: quatre estudiants de la Universitat de Colúmbia descobreixen la música africana a través del Gracelandde Paul Simon i l'intercanvi d'arxius a internet i cuinen un disc de debut, Vampire Weekend (2008), que destapa un sobtat i generalitzat interès pels ritmes del continent negre.
Aquell primer disc de Vampire Weekend sonava tan fresc, feble, vistós i enginyós com una paret de pladur empaperada amb sanefes grogues i blaves. I els seus components tenien una pinta depijosfent el paper d'estrelles indie,de néts de l'ambaixador, que feia caure de cul. Però, contra tot pronòstic, la segona part de Vampire Weekend va ser bona:Contra(2010) va donar solidesa a aquell invent amb cançons més fermes en què arranjaments de corda, ressons africans, ritmes desbocats i lletres de críptica intel·lectualitat encaixaven amb més naturalitat. I no només això, a més a més el disc va sortir disparat cap al número u als tres països amb més consum de música: els Estats Units, Anglaterra i el Canadà.
Ezra Koenig i companyia ja van estrenar Contraa Barcelona, en un atapeït i selectiu concert celebrat al febrer i a l'estiu van encapçalar el Festival de Benicàssim. Demà actuen a la sala de concerts més gran de Barcelona (el Sant Jordi Club no és una sala de concerts) i tot i així els ha quedat petita. Uns altres novaiorquesos que estan en ratxa.
