Sam Fogarino: «Hi ha massa artistes que són bons»

-El seu nou àlbum ja és el quart, però es diu, simplement, Interpol. Em pregunto si se l'han plantejat com un reinici.

-¡No, no, en absolut! En realitat, té més a veure amb el so que estàvem buscant per a aquest disc. Ens vam plantejar fer una espècie de refinament en comptes d'afegir-hi elements, així que tenia sentit que el disc es digués nomésInterpol. Si haguéssim optat per un títol complicat, hauria xocat amb la idea d'un àlbum -el millor dels nostres, si m'ho pregunta- que busca sobretot el minimalisme.

-En l'anterior, Our love to admire (2007), van optar per un so exuberant i formes diverses d'encarar les cançons. I no va ser del tot ben rebut. ¿Els va influir a l'hora de pensar en el nou, tan minimalista, tan concentrat?

-¡A mi m'agradava l'anterior disc! Encara que és cert que va crear una divisió d'opinions, entre el públic i la premsa, i fins i tot dintre de la banda. Però si li sóc sincer, i no és per fer promoció, gairebé prefereixo l'últim, perquè el seu so és… És més natural. Aquesta vegada vam tenir tot el control. M'encanta. Em sembla sòlid i rodó.

-Sembla un disc aïllat del tot de l'exterior. Aliè a tot el que no sigui Interpol.

-Era el que volíem, la veritat. I en termes estrictament musicals, puc dir que no ens ha influït res que no sigui nosaltres mateixos. No hem escoltat mai gaire música mentre estem escrivint les cançons; i en aquesta ocasió, potser, menys que mai. Preferim no deixar-nos animar per les coses provinents de l'exterior. Perquè les coses de l'exterior també et poden desanimar.

-¿Què vol dir?

-Doncs que hi ha massa artistes que són bons.

-¿Són dels que només escolten música antiga -d'artistes morts, si és possible- per no sentir la pressió de la competició?

-Sí, som d'aquests. És una bona tàctica, la veritat és que et fa sentir més segur. Si t'aixeques un dia, poses la ràdio i escoltes algun grup que fa la teva música, però millor, arriba la depressió. Així que mentre estàvem fent aquest àlbum, només em vaig permetre escoltar antics discos de David Bowie.

-Si posen la ràdio, també escoltaran, potser, grups que copien el que fa Interpol.

-Això diuen, però no hi paro gaire atenció; és una situació, sobretot, creada per la premsa. Editors són segons el que diuen alguns com una rèplica britànica de nosaltres. Tant me fa, de debò. Intento estar allunyat dels comentaris de la crítica, encara que siguin positius.

-Sembla que el cine sí que és una gran influència per a vostès.

-És així sobretot en el cas de Paul Banks -cantant, lletrista i guitarrista- i en el meu. Puc veure pel·lícules sense problemes, perquè no sé fer cine i no em genera pressió veure la feina d'altres. Per a l'últim àlbum vam estar veient un munt de pel·lícules d'Isabelle Huppert…

-És a dir, la gran influència d'Interpol és Huppert.

-Sí, podria ser. I en particular,La pianista… ¡Quina intensitat! Ens va impactar aquesta pel·lícula.

-¿Com porten la marxa del baixista Carlos D?

-No hem estat mai tan contents. David Pajo, el seu reemplaçament, és un músic poderós, ferri, increïble… És més que un substitut. Ha millorat la banda. Amb Carlos D fa un any que no m'hi parlo.

-¿I no hi ha plans de fer-ho?

-¿Per què? Miri, hi hem sortit guanyant. ¿Com dir-ho suaument? Carlos D tenia un posat a l'escenari que, senzillament, em posava nerviós… Era un món a part. I no es plantejava canviar. Ara toquem d'una manera més fluida, ningú té posat propi. Som gent que es porta bé tocant tan bé com pot…

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Si algun dia deixa la bateria, podria ser cuiner. Segons sembla, no es mou malament entre fogons...

-Bé, tampoc n'hi ha per tant [riu]. Faig el que puc. M'agrada molt la cuina italiana senzilla. ¿Sap una cosa? Cultivo els meus propis tomàquets.