Esther Tusquets: «Vaig estar a punt de morir i no em va importar»

Esther Tusquets arriba puntualíssima. Una també (no és qüestió de començar amb mal peu) perquè un d'aquellspetits delictes abominablesque donen títol al seu nou llibre, publicat per Ediciones B i il·lustrat per Finn Campbell Notman, és la impuntualitat. Després de les seves memòries, bolcades enHabíamos ganado la guerraiConfesiones de una vieja dama indigna(Bruguera), l'editora i escriptora desgrana sucoses anècdotes personals amb què més d'un s'identificarà (ja sigui per ser culpable d'aquellsdelictes, ja sigui per no suportar-los) i les converteix en un atípic manual de bones maneres amb què espera que «la gent sigui amable perquè això fa la vida molt més agradable». És tan fàcil com «donar les gràcies», «saludar amb un somriure en lloc de fer-ho grunyint» o ser menys egoista.

-En el llibre es proposa començar a ser impuntual, a mentir i a sortir al carrer sense diners. ¿Com li va?

-Això de no portar diners ho vaig fer uns dies com a experiment i vaig veure que estalviava moltíssim… Estic acostumada a ser puntual i si intento arribar tard no ho aconsegueixo. I pel que fa a mentir, és molt difícil, menteixo fatal, se'm nota. Fa molta mandra perquè tot ha de lligar i t'has de recordar del que has dit. En coses importants, com parlar de l'obra d'algú, val més dir la veritat, tot i que m'ha costat perdre autors, perquè els escriptors són d'una susceptibilitat que ho supera tot.

-El manual no agradarà als taxistes.

-Quan entres en un taxi i dius hola i no et contesten, i tornes a saludar i no contesten... se'm mengen els diables. Hi ha taxistes amables però molts criden i diuen obscenitats. Després hi ha els cambrers que no et veuen encara que piquis de mans. Per a ells sóc una invisible nata.

-No és gaire políticament correcta.

-Això ve amb l'edat. A la meva edat dius el que et sembla. Ser vell és horrible però és molt descansat no haver de demostrar res ni fingir.

-Té 74 anys. A estones es posa seriosa i reflexiona sobre la vellesa.

-La vellesa m'ha sorprès. És molt pitjor del que creia. Sempre he sabut que em moriré i pensava en la mort, però no em veia a mi de vella. És una experiència dura.

-¿Què li resulta més dur?

-Dues coses. Una, la mort de gent que estimava. Repasso l'agenda i n'hi falten molts: Barral, Gil de Biedma, Hortelano, Aldecoa, Martín Gaite... L'altra cosa és la limitació. Ara has de mesurar les teves forces.

-¿Això la fa pensar en la mort?

-Fa poc vaig estar a punt de morir i vaig descobrir que no m'importava gens. Em vaig sentir fantàstica. Va ser després de trencar-me el fèmur, primer em van fer un diagnòstic equivocat, va ser horrorós [per més detalls, vegeu el llibre]. Al tornar a casa tothom em deia que tenia una depressió i resulta que era una pneumònia que gairebé em mata. I les meves dues gosses, que les tinc sempre enganxades a mi i dormen al meu llit, de sobte fugien de mi, igual que quan se'ls va morir la mare. Em va fer una mala espina...

-¿Quins pecats la irriten més?

-M'irrita la gent que al restaurant en una carta de 800 plats demana sempre el que no hi ha o vol el primer amb la salsa del cinquè. O la que sempre té fred i t'obliga a morir-te de calor. Però els delictes realment greus són la indiferència davant el patiment dels altres, el no ajudar la gent amb problemes, el racisme, o els rics, que mentre hi ha gent que ara s'ho està passant molt malament, es lamenten i es queixen per haver de pagar herències o impostos. És mesquí.

-En aquesta era de prohibicions, ¿on són els límits?

-S'han ultrapassat fa molt. Les llibertats individuals s'han retallat molt, i per governs d'esquerres. El cas més clar, el del tabac. Estic d'acord que és dolent per a la salut, que mata, però d'aquí que es delectin al dir-te: 'aquí no pots fumar'...

-¿La llibertat d'un arriba fins on arriba la dels altres?

-Fa falta tolerància. Els meus fills van deixar un paper a les bústies avisant els veïns que farien una festa la nit de Cap d'Any i després aquests van trucar a la policia pel soroll. Va ser miserable. Falta sensibilitat amb els altres, fa ràbia que els altres disfrutin, el plaer aliè està mal vist. No entenc la mania contra els joves, és enveja. N'hi ha d'encantadors. Un dia que vaig sortir tardíssim del bingo i sense diners un grup de joves em van dur a l'hotel, fins i tot em deien 'vostè no hauria de jugar'. Si els deixem un món que és una porqueria, ¿com s'il·lusionaran? ¿Què votaràs amb il·lusió? S'ha de ser mig beneit per votar amb il·lusió si ets d'esquerres. Aquí jo hi tinc un gran problema.

-Ara prepara un llibre amb el seu germà.

-És sobre els nostres primers 20 anys anys i juro que serà el meu últim llibre de memòries. Després tornaré a la novel·la. Óscar diu que hauria de ser com les memòries d'Ingmar Bergman, que deia que va provar de matar la seva germana per gelosia.

Notícies relacionades

Les empreses que il·luminen el Nadal de BCN

Una catedral feta de cançons

-Si és així, promet.

-Una llegenda familiar diu que jo vaig voler vendre el meu germà per una pesseta i ell, en un homenatge, va dir que de petit m'odiava...