Els pitjors anys

L'última novel·la de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947),Sunset Park, tracta sobre la necessitat de creure en les utopies, encara que aquestes estiguin predestinades a desaparèixer. En l'època en què Obama ha estat elegit president, sembla que hi ha una possibilitat de fugir per a quatre personatges a la recerca de la seva identitat. La seva confusió coincideix amb la d'un país enfonsat en la crisi econòmica, que reedita el desencant dels soldats que van tornar a la seva pàtria després d'haver contemplat els horrors de la segona guerra mundial. El retorn a casa dels protagonistes d'Els millors anys de la nostra vida, clàssic de William Wyler, queSunset Parkcita en diverses ocasions, és el retorn a una casa imaginada, paradís en ruïnes al costat d'un cementiri, edifici okupa que s'erigeix en últim i definitiu refugi després de la guerra que tots ells lliuren contra els seus dimonis íntims en una societat que està a punt d'ensorrar-se.

UNA VIDA ERRANT / A Milers Heller, figura central de la novel·la, hi trobem el paradigma d'heroi austerià. L'home fortament lligat a una figura paterna, l'home que trenca absolutament amb tot per començar una vida errant, l'home que es fustiga esborrant la seva identitat per després acabar admetent que el passat sempre torna, com una marea negra o com una possibilitat de reconciliació. Al seu voltant levita la gent que ha abandonat -el pare, editor de prestigi; la madrastra, a qui li tenia por-, la gent que l'ha abandonat -la mare, actriu per a la qual la maternitat va ser un càstig- i la gent que troba i retroba -Pilar Sánchez, la seva nòvia menor d'edat, i els habitants de Sunset Park.

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

Cada capítol remet al punt de vista d'un dels personatges, però Auster opta per no variar ni la veu ni l'estil, com si en realitat tots estiguessin passant per la mateixa tragèdia. Podria ser una solució discutible perquè el que es guanya en modulació de consciència col·lectiva es perd en experimentació en la construcció de personatges. Però el més admirable és que Auster cartografia el desencant d'aquesta consciència, cosa que tenen en comú diferents generacions d'americans, els quals s'enfronten a una empresa impossible veient com moren els amics pel camí o els que tenen tot el futur al davant, encara que el vegin tan negre com la nit. I ho fa sense complicar-se la vida però a la vegada sense deixar de ser un gran narrador.

Per això els personatges rimen. Per això la violència interior de Milers Heller és la d'Ellen Brice, una de les seves companyes okupa aSunset Park, que s'entreté imaginant obscenitats o actes cruels. Per això se senten culpables per una pèrdua de la qual són responsables, per això tenen o han tingut relacions sexuals amb una/un menor, per això són diferents versions d'una idèntica angoixa vital. Aquesta una de les obres més aconseguides de l'última fornada austeriana: la novel·la serveix al mateix temps com a meditació sobre la vida, com un pom de fletxes que es poden llançar o no, com a relat sobre la necessitat de comprometre's per canviar la realitat per més que faci mal, com a faula sobre l'obligació d'assumir les conseqüències del nostre passat. Potser l'únic que podem aprendre de tot plegat és el desig de disfrutar de l'instant fugaç, ens diu Auster, però el consol és que sempre ens quedarà la literatura per explicar-ho.