'La llegenda de l'Innombrable', el cine del tot s'hi val

Tot sembla indicar que Salomón Shang desitja convertir-se en alguna cosa com l'irreductible del cinema català. Sense cap relació amb les tendències imperants en el cine de no-ficció, però tampoc amb els films de pressupostos i trames més convencionals, nedant entre gèneres sense definir-se per la pràctica de cap d'ells, l'obra d'aquest curiós cineasta és decididament abusiva: fa moltes pel·lícules -moltes tenint en compte el que costa avui dia fer una pel·lícula malgrat les facilitats de la tècnica digital i l'autodistribució- i les que estrena són excessives en tot.

Notícies relacionades

Grans artistes en ‘petit comitè’: El festival més íntim de Barcelona arrenca el 22 de març

Els Pets i "l’espectacle de la gent" arrasen a La Paloma

Pot ser que de totes elles, La llegenda de l'Innombrable sigui la més definitòria: cap altra la guanya pel que fa a abusos (de metratge, de personatges friquis, per definir-los d'alguna manera) i excessos. Suposada comèdia negra o de l'absurd, amb una figura proteica de fons, l'innominable que encarna Juan Luis Galiardo (que s'apunta a un bombardeig), la pel·lícula transcorre amb tedioses escenes en què es parla molt i la càmera mai està fixa sobre un trípode. El lleuger tremolor dels enquadraments és una metàfora del que resulta el film: una tremolor permanent entre el disbarat i la paròdia, entre el cine i el no-cine, entre la (teòrica) llibertat creativa i el tot s'hi val.

Moltes seqüències d'aquesta pel·lícula s'esgoten just al començar, i la majoria s'estenen interminablement. Shang fia també bona part del seu estil, o no estil, als seus actors habituals (començant per ell mateix), però cap d'ells entén el que vol dir pausa o excés. I si ho entenen, han decidit passar-ne olímpicament.