Manolo Escobar: «Poso interès en la químio per seguir cantant»

Té 79 anys, les idees clares i la veu al seu lloc. I això que en aquesta dècada la salut li ha jugat a Manolo Escobar unes quantes males passades. Repassem el més destacat: una pancreatitis (2001), un ictus (2002), dues operacions a cor obert i, el maig passat, un tumor al còlon. ¿I què fa l'almerienc que va convertir el Porompompero, La minifalda i Mi carro en clàssics del radiocasset extraïble i la festa? Doncs seguir amb les funcions de De Manolo a Escobar, un repàs musical a la seva biografia dirigit per Xavier Albertí.

-Quina temporadeta que ha viscut.

-Jo puc estar ensorrat, però quan m'estic vestint i maquillant per sortir a l'escenari, em converteixo en un altre. Quan em van dir que el que hi havia era un tumor al còlon, el primer que vaig preguntar va ser si tornaria a cantar. Com que em van assegurar que, si em recuperava bé, podria seguir cantant, vaig començar a posar interès en la quimioteràpia.

-Mal trago, la quimioteràpia.

-És necessària perquè tinc metàstasi al pulmó i al fetge. Al principi me la van donar per via venosa --que és la desagradable--, però ara la prenc en pastilletes. L'11 de juliol ja li estava cantant a la selecció espanyola al Puente del Rey.

-En el mantejament, els campions del món gairebé el parteixen.

-¡La mare que els va parir! Estava en el postoperatori... Mentre anava volant i cantant Y viva España, els anava dient: «¡Que estic malalt!».

-Per cantar ha fet bestieses. Punxar-se corticoides, per exemple.

-Urbason contra l'afonia. Però han estat pitjor els còlics nefrítics, que n'he tingut molts i són empipadors. Recordo acabar una cançó, aprofitar els aplaudiments per anar a vomitar i tornar a sortir. A mi només em poden els anys, que en tinc 79.

-Ja es veu que no poden.

-No sé d'on em ve la força. Només sé que l'hora i mitja més feliç és la que passo a l'escenari. Surts cantant i ja t'aplaudeixen, i acabes i et segueixen aplaudint, i després t'esperen al carrer com si fossis Alejandro Sanz. ¡No sap què és això per al cos! ¡Glòria beneïda!

-En la cançó espanyola s'arrosseguen llegendes negres. Vostè, no.

-Jo no. Alguna vegada m'empipo, però al cap de mitja hora em passa.

-No ha tingut escàndols, ni fraus fiscals, ni multes de trànsit.

-Quan no hi havia límit de velocitat vaig arribar als 180, però en els quatre milions de quilòmetres que he fet al volant mai he tingut accidents amb sang. El 1985 conduïa jo per Màlaga, de matinada, i vam tenir una topada. El meu germà Baldomero es va trencar les costelles, el van enguixar, vam llogar un cotxe i cap a Ourense, on teníem una actuació.

-Li parlava de les temptacions pròpies de la faràndula.

-Em vaig casar amb l'Anita [Marx] el 1959 i vaig començar a ser famós el 1961, així que l'Anita sempre va venir amb mi fins que vam tenir la Vanessa, el 1978 --ara que la nena fa la seva vida, l'Anita cuida un gos que ja és molt gran--. O sigui, en els primers 20 anys d'èxit vaig tenir vigilància.

-Perquè si no...

-Miri, sóc el cinquè de 10 fills d'una mare que en va parir 19. Érem tants que el meu pare li va dir: «Els hem ensenyat a ser homes de bé, doncs que ho demostrin».

-¡Amb la de partenaires explosives que va tenir al cine!

-Doncs no sap vostè que violents que em resultaven a mi els petons. Vinga assajar-los: «Ara posa la careta així», «ara tornem a repetir-ho»... ¡Horrorós! Tot i així, les meves pel·lícules no han sigut per anar als Oscars, però quatre han sigut les més vistes d'Espanya. Es tractava d'entretenir.

-Tampoc l'han passat per la pedra als programes de cor.

-Ho van intentar. Un cop va sortir a A tu lado la presumpta mare biològica de la Vanessa, li van donar corda i ens van trucar. La família no va contestar i allò va passar. El millor és callar.

-Vostè calla molt.

-Jo no vull fer memòries perquè, com que hauria de dir la veritat, faria mal a algunes persones.

-Digui'n alguna que no faci mal.

-Al meu disc Suspiros de España vaig cantar amb Julio Iglesias, Serrat, el Dúo Dinámico, Chiquetete... Li vaig demanar una cançó a un amic amb qui ja havia gravat a Belter i me la va negar. Aquesta espina em va quedar aquí clavada.

-Manolo Escobar és una icona de l'Espanya de la pandereta. Vostè és una altra cosa.

-Exacte. En el terreny musical, per exemple, jo escoltava 500 cançons i em quedava amb 20, després la casa de discos en gravava 10 i en potenciava un parell. Hi havia cançons boniques al costat de Mi carro, però promocionaven el Carro. Aquelles altres cançons no les coneix ningú, ni jo...

-Seguim desmuntant el tòpic.

-Seguim. Deien que jo era franquista... Quan Franco estava a dalt de tot, tots els artistes anaven a cantar a La Granja el 18 de juliol i, com que jo feia teatre, sempre tenia feina, ¿ho comprèn? No vaig veure Franco més que passar en alguna desfilada.

-Llavors, ¿on estava situat?

-Franco era un dictador molt dolent per als que eren dolents per a ell, però no per a mi. Sé que va fer barbaritats i no n'aprovo cap. Però jo em veia amb llibertat per anar a tot arreu. Ara els polítics dibuixen una Espanya trista i a mi, amb 79 anys, ja no m'afecta. Però queda la meva filla, i el meu gendre, que és un tio d'Ourense fantàstic. Jo tinc diners per viure i canto perquè m'agrada, perquè si no em deixen cantar, perdo mitja vida. Però el primer és la família i després el cant.

-¿Mai ha envejat la sort de Serrat, Sabina, Víctor Manuel?

-No, no. I tots són íntims amics. Cap d'ells s'ha ficat amb mi perquè mai he sigut un competidor. A la premsa m'han donat menys importància, però suposo que és perquè jo acabava i me n'anava a casa i ningú sabia res de mi fins al següent concert.

-Com alguns d'ells, també va tenir la seva bohèmia a París.

-¿Bohèmia? Salvador, Baldomero i jo vam agafar excedència de Correus i vam marxar a treballar a París. Ens donaven 750 pessetes per actuació i dormíem en un hotel amb dret a cuina. Una companyia flamenca ens va convidar a una festa i vam demanar un cafè amb llet. «Gilipolles», ens van dir tots. Jo diria que sóc un folklòric amb un altre tipus de cervell.

-¿Com és aquest cervell?

-Tinc un lema: «No té més importància un cantant que ven milions de discos que un senyor que treballa a la mina».

-Poc ego, veig.

-No sóc el millor cantant, però m'administro molt bé. Sé el que he de cantar. I no he cobrat cap pesseta de la SGAE, perquè mai he firmat una lletra que no fos meva.

-Generós per la seva part.

-En això l'Anita no s'hi fica, però està enfadada perquè no em vull treure la targeta sanitària per tenir gratis les medicines, que són molt cares. Però és que penso que la Seguretat Social s'ha fet per ajudar els que no tenen res. ¿Per què me l'he de treure si cobro un dineral per cantar?

Notícies relacionades

El Último de la Fila tornarà amb una gira el 2026

Magí Garcia: «La lluita contra el que és ‘woke’ és una obsessió americana que aquí han copiat els més idiotes de la classe»

-I té una col·lecció de pintura contemporània que fa caure d'esquena.

-Una bona col·lecció. Em falta algun Arroyo, un bon Tàpies... Amb les primeres 5.000 pessetes que vaig guanyar em vaig comprar una aquarel·la de Gimeno i després sorolles, cases... Però vaig començar a anar a museus, i només veia pintura contemporània. Al final em va agradar, i quan va arribar la movida madrilenya vaig voler fer una col·lecció de l'època que em tocava viure. Vaig vendre alguns quadros i en vaig comprar de nous. Vaig adquirir un Barceló per 400.000 pessetes que avui val milions. És l'herència que deixaré a la meva filla.