Andreu Martín amaneix el premi Carvalho amb la seva sornegueria

Andreu Martín va confessar ahir al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona la satisfacció per ser al final de la cua d'un club de premiats que compta entre molts altres noms amb Henning Mankell, Ian Rankin, P. D. James i el seu gran amic Francisco González Ledesma, que ahir, nota trista, no el va poder acompanyar en l'acte de concessió del VI premi Pepe Carvalho

També va veure complert un vell desig i és que el llibreter i comissari de BCNegra, Paco Camarasa, li va fer una de les seves completes glosses. La d'ahir va tenir una calidesa i proximitat especials, però això no va impedir de descriure els traços fonamentals del retrat de Martín, guionista de còmic, autor teatral, director i guionista de cine a més de dignificador de la novel·la negra quan ningú no en donava ni cinc. De com és capaç de descriure les situacions més cruels amb increïble tranquil·litat. De la seva fidelitat a l'hora d'adaptar els cànons del gènere. De ser un dels pocs que creuen la barrera de la traducció del català al castellà sense perdre lectors pel camí. I de no creure's el mandat bíblic de «pariràs amb dolor» i disfrutar amb la seva prolífica escriptura.

Notícies relacionades

Mari Jungstedt: «La violència és quotidiana»

Barcelona, capital de la innovació social

Camarasa es va oblidar de destacar l'humor entre tendre i sorneguer que aquest home mestre delhard-boiled(literalment, dur i en ebullició) va desplegar al seu discurs d'acceptació. Bàsicament una tirallonga, molt ben cosida d'agraïments, nascuda del cèlebre eslògan: «¿Què es diu, nen? Gràcies». No es va oblidar de ningú. Començant per la que va ser per ell la santíssima trinitat. El trio que el va animar a continuar escrivint quan la seva primera novel·laAprende y callano va guanyar aquell concurs al qual s'havia presentat. Manuel Vázquez Montalbán, Perich i Juan Marsé, que aleshores treballaven a la revistaPor favor, el van agafar per banda i li van donar el reconeixement professional. «Marsé em va donar alguns consells per retocar-la. Jo llavors em vaig dir: «Què cony sap Marsé de com he d'escriure les meves novel·les. Però he de dir que quan finalment la vaig poder publicar li vaig fer uns retocs que sorprenentment van coincidir amb els que m'havia indicat Marsé».

I més agraïments. Als col·laboradors amb qui ha escrit novel·les a quatre mans. A la seva mare, que ensenyava els escrits del Tete a la fornera i a la peixatera. I al seu pare, que finalment va acceptar que es fes periodista: «Perquè entren gratis al futbol». «¿Què es diu? Gràcies».